He llegit els llibres de Vicenç Pagès al revès de com els ha escrit: vaig començar per Dies de frontera, després Els jugadors de whist i ara La felicitat no és completa. Quasi és millor que ho hagi fet així, si hagués començat per La felicitat... segurament no n'hauria llegit més. Amb això vull dir que no és que no sigui un bon llibre, és innovador en la seva manera de narrar, però a vegades se m'ha fet feixuc tot i ser jo mateixa de la mateixa generació que el protagonista, de la càrrega una mica excessiva d'informació musical, cultural i conjuntural de cadascuna de les èpoques descrites. Els tres llibres que he llegit comparteixen un rerefons comú, de personatges nascuts als anys 60 que passen per experiències similars, tot i que pel meu gust aquest no és el millor.diumenge, 10 de gener del 2016
La felicitat no és completa
Aquesta novel·la va rebre el premi Sant Joan de l'any 2003; en ella, Vicenç Pagès explica en cada capítol un episodi de la vida de l'Àngel Mauri, des que és un nen, passant per la pubertat i l'adolescència fins que es fa adult. S'ofereix en aquests capítols una revisió històrica i cultural del moment en què es desenvolupa: l'educació en les escoles dels anys 70, la música dels anys 80, els moviments d'esquerres a les universitats, tot això adobat amb l'aprenentatge vital que va fent l'Àngel.
He llegit els llibres de Vicenç Pagès al revès de com els ha escrit: vaig començar per Dies de frontera, després Els jugadors de whist i ara La felicitat no és completa. Quasi és millor que ho hagi fet així, si hagués començat per La felicitat... segurament no n'hauria llegit més. Amb això vull dir que no és que no sigui un bon llibre, és innovador en la seva manera de narrar, però a vegades se m'ha fet feixuc tot i ser jo mateixa de la mateixa generació que el protagonista, de la càrrega una mica excessiva d'informació musical, cultural i conjuntural de cadascuna de les èpoques descrites. Els tres llibres que he llegit comparteixen un rerefons comú, de personatges nascuts als anys 60 que passen per experiències similars, tot i que pel meu gust aquest no és el millor.
He llegit els llibres de Vicenç Pagès al revès de com els ha escrit: vaig començar per Dies de frontera, després Els jugadors de whist i ara La felicitat no és completa. Quasi és millor que ho hagi fet així, si hagués començat per La felicitat... segurament no n'hauria llegit més. Amb això vull dir que no és que no sigui un bon llibre, és innovador en la seva manera de narrar, però a vegades se m'ha fet feixuc tot i ser jo mateixa de la mateixa generació que el protagonista, de la càrrega una mica excessiva d'informació musical, cultural i conjuntural de cadascuna de les èpoques descrites. Els tres llibres que he llegit comparteixen un rerefons comú, de personatges nascuts als anys 60 que passen per experiències similars, tot i que pel meu gust aquest no és el millor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
El tinc a casa de fa la tira de temps i crec que li costarà arribar a les meves mans. 'Els Jugadors de Whist' em va agradar molt, i després el 'Dies de frontera' també, però no tant. I no és per demèrit de l'autor, penso, ell manté l'estil, l'originalitat en la manera d'explicar les coses. Però ja no sorprèn. Llegir-ne un és veure per on van els trets, i segur que després hi ha sensació d'estar llegint el mateix llibre, o el mateix tipus de llibre. Escriu bé en Pagès, però crec que té aquest handicap. Si és capaç de reinventar-se, segur que ens tornarà a fer gaudir. Mentrestant, aquest esperarà torn a la lleixa. Ja és bo que algú el llegeixi de tant en tant perquè així recordo que està allà.
ResponEliminaEfectivament Xexu, els que ja l'hem tastat no trobarem res de nou en aquest llibre. Ja que el tens aprofita per llegir-lo però no tinguis pressa.
Elimina