Vermuts i barbuts

   La Gemma ha creat una aplicació per tenir cites, però no és una aplicació com les moltes que hi ha ara, sinó que aquí el match es fa mitjançant el menjar: no hi ha foto de la persona, només les seves preferències gastronòmiques. Tot i que pugui semblar estrany, l'aplicació té un gran èxit, i la mateixa Gemma, divorciada del seu marit, també la fa servir, i va narrant en primera persona tot allò que es troba en les cites que té. A més, a mesura que s'avança en la lectura, la Gemma ens explica la seva vida, com és ara i tot el que li ha passat des de la infantesa fins arribar al moment actual, una dona ja madura.

  A les xarxes he trobat que aquesta novel·la de Magda Minguet ha agradat molt, he hagut d'esperar per agafar-la de la biblioteca atès l'èxit que està tenint. És fonamentalment divertida per les situacions en què la protagonista es troba en les seves cites, però a més hi ha una reflexió íntima de com és la Gemma d'ara, amb les seves llums i les seves ombres. Ha resultat una lectura no només entretinguda, sinó molt actual i amb reflexions interessants sobre les dones i el món que ens envolta.

Carta d'hivern

   

  La Rita viatja a Sant Petersburg durant l'hivern de 2006, un viatge que aprofitarà per reflexionar sobre la relació que va mantenir de jove amb el Víctor, el seu gran amor, una relació que es va trencar sobtadament i de la qual ha necessitat anys per superar-la. Es van conèixer l'any 1976, el Víctor era un gran estudiant molt aficionat a l'òpera, un món en què va introduir poc a poc a la Rita, ambdós van gaudir de tardes inoblidables al Liceu. Fins que el Víctor va marxar a Milà per tal de fer la seva tesi doctoral, i aquest distanciament físic va provocar la ruptura de la relació.

 La primera part d'aquest llibre es desenvolupa al 1976, quan la Rita i el Víctor es coneixen i s'enamoren, la segona part passa a Sant Petersburg, on la Rita escriu una llarga carta al Víctor on li parla de com es va sentir en trencar la relació i com ha viscut els anys posteriors.

  Carta d'hivern és un llibre no gaire llarg que pintava bé, però malauradament haig de dir que no m'ha agradat gens, m'ha semblat un tractat adreçat a amants de l'òpera per una banda, i per l'altra trobo que fa un ús excessiu de referències a autors que són grans però que sembla estar llegint un pedant tractat de literatura més que una novel·la que parla en el fons d'una relació que la Rita és incapaç de superar malgrat tot els anys passats. 

Una taca de sang

   S'ha comès un crim masclista: la Geannina ha mort a ganivetades davant la porta de casa seva a mans de la seva parella, l'Albert. Ho han vist els clients i els amos del bar del costat. El Juan, amo del bar, ha sortit corrents perseguint l'Albert però l'ha perdut. Després del pas de policia, ambulància, etc, ha quedat al terra una taca de sang que tothom veu: la Blanca de la fruiteria, la Paula de la botiga de xuxes, l'Helena de la biblioteca, etc.  En cadascún dels curts capítols d'aquesta novel·la anirem coneixent qui és cada personatge i la relació que tenen entre ells, veïns i comerciants del barri.

  He llegit aquesta curta novel·la en dos dies, els capítols, com he dit, són curts i això ho ha fet més ràpid. Més que el crim quedi resolt, cosa que ja se sap des d'un primer moment, el que anirem veient és el masclisme de la societat que rodeja la Geannina, inclús en algunes de les dones del barri, que permet actituds com la de l'Albert i fins i tot el justifica, cosa que entenc que preten ser un reflexe de la societat en què vivim. Per fer-nos-ho mirar tots plegats com a societat.

La editorial del señor Bennet

   

  La Beatriz s'ha quedat sense feina, ella és periodista i es troba en un moment personal una mica difícil, desmotivada amb la seva professió. És en aquest moment que el seu tiet Bruno Bennet li proposa fer-se càrrec de la seva editorial mentre ell està de viatge a la recerca d'un estrany llibre. La Beatriz accepta, més que res per fer-li el favor al tiet Bruno, i això li suposarà una gran sorpresa, començant per l'edifici històric de Barcelona en què es troba ubicada l'editorial, i seguint pels treballadors de l'editorial, tots ells una mica estranys. A més, s'haurà de barallar amb una gran quantitat de manuscrits pendents de revisió, autors una mica excèntrics i un lord anglès que viu dins l'editorial i que fa de traductor.

  Porto una temporada llegint novel·les on passen coses no sempre agradables: crims, guerres i postguerres, situacions complicades i/o greus per als protagonistes... És per això que vaig decidir fa uns dies llegir una cosa una mica més lleugera i que em fes sentir bé, allò que anomenen gènere feelgood, i he escollit aquesta novel·la de Mónica Gutiérrez, de qui ja havia llegit abans La librería del señor Livingstone. Aquesta última novel·la de l'autora segueix una mica la línia de les anteriors: llocs agradables, persones que necessiten un respir, i sobretot llibres i més llibres. M'ha agradat conèixer una mica com funciona l'edició de llibres, tot i que crec que en aquesta novel·la el funcionament no és l'habitual. També resulta agradable la ubicació dels personatges, en llocs de Barcelona amb un cert encant, fan venir ganes de fer una volta per alguns dels llocs on passa l'acció. Això sí, si hagués sabut que l'acció passa durant la tardor hauria escollit aquesta estació per llegir-la. En definitiva, un llibre que fa sentir bé i que reconcilia una mica amb la vida.

Primavera cruel

   A la primavera de l'any 1956 apareix un home mort molt a prop de la residència de Franco, el palau d'El Pardo. L'home trobat mort anava armat, cosa que fa pensar als investigadors que pretenia atemptar contra la vida del dictador, és per això que el cas és encarregat a l'inspector Trevejo, que anteriorment ha demostrat les seves capacitats per resoldre casos complicats, i aquest ho és, no queda gaire clar si aquest home volia matar Franco, atès que un cop iniciades les investigacions comencen a aparèixer altres morts de persones relacionades amb la primera víctima, i que apunten a una trama estranya, no comunista com en un principi semblava ser.

  Aquest passat estiu vaig descobrir Luis Roso, un escriptor de novel·la negra estremeny, amb el primer cas de l'inspector Trevejo, Aguacero, un personatge peculiar, que tot i ser policia en l'època de la dictadura franquista no combrega gaire amb la política i intenta mantenir-se al marge, cosa prou difícil dins la seva professió. 

  Aquest nou cas de Trevejo m'ha agradat, el començament és una mica lent, però cap a la meitat comença a veure's el fons de la trama, complicada, potser una mica enrevessada pel meu gust, i amb un final força imprevisible. Sí que m'ha fet patxoca el fet que bona part de l'acció passa a Catalunya, amb personatges que parlen català, de fet Luis Roso va estudiar un temps a Barcelona.

Només terra, només pluja, només fang

   La Maria arriba a Ca la Viuda, la casa de la seva família que ara és buida. Es tanca dins la casa i no surt, davant del desconcert dels veïns de la casa més propera, en Manel i la Cristineta, una parella ja gran, que no entenen què ha vingut a fer, perquè no surt, què menja si no surt ni a comprar. El que no saben és que la Maria ha arribat més morta que viva, que arrossega una pena que l'està consumint, i que se sabrà poc a poc a mesura que ens endisarem en la lectura d'aquest llibre de només dues-centes pàgines però que és capaç d'explicar el dol d'una manera intensa i profunda.

  L'he llegit només en un dia, m'ha agradat molt tot i que al començament no acabava d'entendre ben bé per on anava l'autora. Trobo que és una lectura dura, no la recomanaria a segons qui en segons quin moment, però tot i això, la trobo necessària. A més, la parella gran de veïns, amb la seva xafarderia, li treuen ferro amb un petit toc d'humor dins la desgràcia.

La casa de les tres xemeneies

   

  El Ramon, un jove de divuit anys fill d'exiliats a França, arriba a la Barcelona de l'any 1962, disposat a continuar amb els seus estudis i millorar el coneixement del castellà, atès que ell ha nascut a França i amb els seus pares ha parlat sempre en català. El Ramon lloga una habitació en un pis del carrer Conde del Asalto (l'actual Nou de la Rambla), i des d'aquest pis pot veure perfectament la singular silueta de les xemeneies de La Canadenca, una fàbrica amb una història destacada dins la Barcelona del segle XX. Un cop instal·lat, el Ramon va coneixent els veïns de l'escala, des del porter Salvador, mutilat de guerra i a qui el franquisme ha col·locat allà per espiar els veïns, fins a la Josefina, una dona que viu sola i rodejada de llibres. Com és normal, més estreta serà la relació amb els propietaris del pis on té l'habitació llogada, un matrimoni treballador amb un fill de quinze anys, el Quimet, un jovenet que juga a rugby al camp de la Foixarda. 

  Per al Ramon la vida quotidiana de les famílies que l'envolten i de la joventut és tota una sorpresa, ell està acostumat a una llibertat individual que és impensable en un país que comença a remontar després de la Guerra Civil i una dura postguerra, i pensava que en general la gent estaria més rebotada contra el règim de Franco, però es troba amb que tothom s'ha adaptat, dins les limitacions, i intenta sobreviure com bonament pot. Tot i això, a mesura que va coneixent més a fons les persones que l'envolten, va trobant indicis de ganes de canvi, de petites revolucions en el dia a dia. A més de tot això, el Ramon viurà el drama de les riuades del Vallès, el descobriment dels barris de barraques i els submons de corrupció i prostitució que conviuen a la ciutat.

  Quan vaig veure la portada d'aquest llibre vaig pensar que seria molt semblant a Les noies de Sants, que vaig llegir l'any passat, però res a veure: en aquesta novel·la hi ha un estudi molt profund de la realitat d'un barri, el Poble-sec, d'una gran ciutat com Barcelona, en uns anys de la dictadura en què es comencen a albirar canvis, lents però segurs, i se'ns mostren unes situacions i uns personatges que poden ser perfectament reals, de fet l'autor s'ha inspirat en la seva pròpia història per construir un relat molt interessant de la societat barcelonina dels anys 1962 i 1963. Una lectura molt recomanable.