L'estiu que comença

   

  Dues famílies, els Reig i els Balart, es reuneixen per celebrar la revetlla de Sant Joan en el poble de Sorrals, al costat del mar, als jardins de la casa dels Balart. La Roser i l'Elvira, les dones de les dues famílies, són amigues des de fa anys, són mares pràcticament alhora i somien que els seus fills, la Júlia i l'Andreu, siguin algun dia alguna cosa més que amics. Les trobades de les dues famílies es van repetint any rere any fins que un tràgic accident trasbalsa les seves vides. A partir d'aquí segueix la narració, passaran moltes coses mentre les vides de la Júlia i l'Andreu continuen, cadascun d'ells formarà la seva família, viuran més lluny i més a prop, amb els seus neguits i les seves tragèdies, però sempre mantenint en comú les trobades quan comença l'estiu, la nit de Sant Joan, que coincideix amb l'aniversari de la Júlia.

  Fa dies que estava veient moltes publicacions a les xarxes d'aquesta novel·la de Sílvia Soler, guanyadora del premi Ramon Llull de l'any 2013, suposo que això és degut al seu títol, tan adient per a aquests dies. Potser per això vaig pensar que era un bon moment per llegir-la. El moment, efectivament, és l'adequat, la novel·la no tant. I és que m'ha decebut una mica, m'explico: la idea és bona, una data assenyalada en el calendari com al punt de partida, fent-la coincidir amb el naixement de la Júlia i que dona lloc a posteriors trobades; però el desenvolupament no m'ha acabat de convèncer, trobo que no s'ha aprofondit en els personatges, que són tots els que van sortint al llarg dels cinquanta anys que abarca, fills, nets, parelles, etc. És normal que si es vol explicar la història dels protagonistes durant tant de temps s'hagi de parlar de les persones que els acompanyen, però pel meu gust s'ha perdut l'essència de la Júlia i l'Andreu, passen a ser quasi uns secundaris més quan crec que haurien de ser els que portessin el pes de la narració. Tot i això, li haig de reconèixer que es llegeix ràpid i que està ben construida, per això li he donat 3 estrelles.

Una palabra tuya

   Rosario i Milagros són dos escombraires del servei de neteja dels carrers de Madrid. Milagros és una dona de bon caràcter, grassoneta i molt servicial, feliç a la seva manera i que ajuda la Rosario en tot el que pot, sobretot ara mateix, una temporada dolenta per la Rosario, que ha de tenir cura de la seva mare, que viu amb ella i que ha perdut el cap. La Rosario es troba pràcticament sola, la seva germana viu a Barcelona amb el marit i els fills i pràcticament mai va a veure-la, ni a ella ni a la mare malalta, i el pare de la Rosario va abandonar la dona i les filles fa molts anys per marxar amb una altra dona. La vida de la Rosario és trista, se sent dins d'un pou d'on no pot sortir, amb una feina que no li agrada, uns companys de feina que no suporta, excepte la Milagros, i amb un futur incert, sense esperança i en soledat.

  Vaig comprar aquesta novel·la, que va guanyar el premi Biblioteca Breve l'any 2005 en una botiga de segona mà, ja feia temps que la tenia al prestatge i per fi em vaig decidir fa poc a llegir-la. M'ha agradat molt. Narrada en primera persona, la Rosario se'ns mostra en tota la seva cruesa, despullant la seva ànima poc a poc, amb un llenguatge que sembla bastant real tenint en compte els ambients en què es mou, l'autora no s'estalvia de fer expressar-se als personatges d'una forma bastant realista des del meu punt de vista, parlant malament, amb insults i de forma grollera quan toca. La Rosario m'ha arribat a emocionar, crec que l'autora ha construït molt bé el personatge, es pot arribar a entendre-la i a empatitzar perfectament. Ha estat una grata sorpresa llegir-la.

Vermuts i barbuts

   La Gemma ha creat una aplicació per tenir cites, però no és una aplicació com les moltes que hi ha ara, sinó que aquí el match es fa mitjançant el menjar: no hi ha foto de la persona, només les seves preferències gastronòmiques. Tot i que pugui semblar estrany, l'aplicació té un gran èxit, i la mateixa Gemma, divorciada del seu marit, també la fa servir, i va narrant en primera persona tot allò que es troba en les cites que té. A més, a mesura que s'avança en la lectura, la Gemma ens explica la seva vida, com és ara i tot el que li ha passat des de la infantesa fins arribar al moment actual, una dona ja madura.

  A les xarxes he trobat que aquesta novel·la de Magda Minguet ha agradat molt, he hagut d'esperar per agafar-la de la biblioteca atès l'èxit que està tenint. És fonamentalment divertida per les situacions en què la protagonista es troba en les seves cites, però a més hi ha una reflexió íntima de com és la Gemma d'ara, amb les seves llums i les seves ombres. Ha resultat una lectura no només entretinguda, sinó molt actual i amb reflexions interessants sobre les dones i el món que ens envolta.

Carta d'hivern

   

  La Rita viatja a Sant Petersburg durant l'hivern de 2006, un viatge que aprofitarà per reflexionar sobre la relació que va mantenir de jove amb el Víctor, el seu gran amor, una relació que es va trencar sobtadament i de la qual ha necessitat anys per superar-la. Es van conèixer l'any 1976, el Víctor era un gran estudiant molt aficionat a l'òpera, un món en què va introduir poc a poc a la Rita, ambdós van gaudir de tardes inoblidables al Liceu. Fins que el Víctor va marxar a Milà per tal de fer la seva tesi doctoral, i aquest distanciament físic va provocar la ruptura de la relació.

 La primera part d'aquest llibre es desenvolupa al 1976, quan la Rita i el Víctor es coneixen i s'enamoren, la segona part passa a Sant Petersburg, on la Rita escriu una llarga carta al Víctor on li parla de com es va sentir en trencar la relació i com ha viscut els anys posteriors.

  Carta d'hivern és un llibre no gaire llarg que pintava bé, però malauradament haig de dir que no m'ha agradat gens, m'ha semblat un tractat adreçat a amants de l'òpera per una banda, i per l'altra trobo que fa un ús excessiu de referències a autors que són grans però que sembla estar llegint un pedant tractat de literatura més que una novel·la que parla en el fons d'una relació que la Rita és incapaç de superar malgrat tot els anys passats. 

Una taca de sang

   S'ha comès un crim masclista: la Geannina ha mort a ganivetades davant la porta de casa seva a mans de la seva parella, l'Albert. Ho han vist els clients i els amos del bar del costat. El Juan, amo del bar, ha sortit corrents perseguint l'Albert però l'ha perdut. Després del pas de policia, ambulància, etc, ha quedat al terra una taca de sang que tothom veu: la Blanca de la fruiteria, la Paula de la botiga de xuxes, l'Helena de la biblioteca, etc.  En cadascún dels curts capítols d'aquesta novel·la anirem coneixent qui és cada personatge i la relació que tenen entre ells, veïns i comerciants del barri.

  He llegit aquesta curta novel·la en dos dies, els capítols, com he dit, són curts i això ho ha fet més ràpid. Més que el crim quedi resolt, cosa que ja se sap des d'un primer moment, el que anirem veient és el masclisme de la societat que rodeja la Geannina, inclús en algunes de les dones del barri, que permet actituds com la de l'Albert i fins i tot el justifica, cosa que entenc que preten ser un reflexe de la societat en què vivim. Per fer-nos-ho mirar tots plegats com a societat.

La editorial del señor Bennet

   

  La Beatriz s'ha quedat sense feina, ella és periodista i es troba en un moment personal una mica difícil, desmotivada amb la seva professió. És en aquest moment que el seu tiet Bruno Bennet li proposa fer-se càrrec de la seva editorial mentre ell està de viatge a la recerca d'un estrany llibre. La Beatriz accepta, més que res per fer-li el favor al tiet Bruno, i això li suposarà una gran sorpresa, començant per l'edifici històric de Barcelona en què es troba ubicada l'editorial, i seguint pels treballadors de l'editorial, tots ells una mica estranys. A més, s'haurà de barallar amb una gran quantitat de manuscrits pendents de revisió, autors una mica excèntrics i un lord anglès que viu dins l'editorial i que fa de traductor.

  Porto una temporada llegint novel·les on passen coses no sempre agradables: crims, guerres i postguerres, situacions complicades i/o greus per als protagonistes... És per això que vaig decidir fa uns dies llegir una cosa una mica més lleugera i que em fes sentir bé, allò que anomenen gènere feelgood, i he escollit aquesta novel·la de Mónica Gutiérrez, de qui ja havia llegit abans La librería del señor Livingstone. Aquesta última novel·la de l'autora segueix una mica la línia de les anteriors: llocs agradables, persones que necessiten un respir, i sobretot llibres i més llibres. M'ha agradat conèixer una mica com funciona l'edició de llibres, tot i que crec que en aquesta novel·la el funcionament no és l'habitual. També resulta agradable la ubicació dels personatges, en llocs de Barcelona amb un cert encant, fan venir ganes de fer una volta per alguns dels llocs on passa l'acció. Això sí, si hagués sabut que l'acció passa durant la tardor hauria escollit aquesta estació per llegir-la. En definitiva, un llibre que fa sentir bé i que reconcilia una mica amb la vida.

Primavera cruel

   A la primavera de l'any 1956 apareix un home mort molt a prop de la residència de Franco, el palau d'El Pardo. L'home trobat mort anava armat, cosa que fa pensar als investigadors que pretenia atemptar contra la vida del dictador, és per això que el cas és encarregat a l'inspector Trevejo, que anteriorment ha demostrat les seves capacitats per resoldre casos complicats, i aquest ho és, no queda gaire clar si aquest home volia matar Franco, atès que un cop iniciades les investigacions comencen a aparèixer altres morts de persones relacionades amb la primera víctima, i que apunten a una trama estranya, no comunista com en un principi semblava ser.

  Aquest passat estiu vaig descobrir Luis Roso, un escriptor de novel·la negra estremeny, amb el primer cas de l'inspector Trevejo, Aguacero, un personatge peculiar, que tot i ser policia en l'època de la dictadura franquista no combrega gaire amb la política i intenta mantenir-se al marge, cosa prou difícil dins la seva professió. 

  Aquest nou cas de Trevejo m'ha agradat, el començament és una mica lent, però cap a la meitat comença a veure's el fons de la trama, complicada, potser una mica enrevessada pel meu gust, i amb un final força imprevisible. Sí que m'ha fet patxoca el fet que bona part de l'acció passa a Catalunya, amb personatges que parlen català, de fet Luis Roso va estudiar un temps a Barcelona.