Tan lluny de casa

   Fa anys, molts, que segueixo en Sergi Purcet en el món blogaire, Llibres i punt! és per mi una referència pel que fa als llibres, de vegades coincidim en gustos i de vegades no però sempre he tingut en compte la seva opinió. Després de l'aparició d'Instagram, els blogs han quedat una mica de banda, molta gent els ha deixat de fer servir per publicar les seves ressenyes en aquesta nova plataforma, però en Sergi ha seguit publicant, és més, ha creat amb la seva parella Els Book Hunters, un perfil de Youtube i Instagram on s'han dedicat als llibres d'una manera més professional, tant que em costa seguir-los el ritme.

  El cas és que en Sergi ha publicat un llibre de relats curts, aquest Tan lluny de casa, un cop em vaig assabentar de la seva publicació em va faltar temps per anar a la meva llibreria de capçalera per comprar-lo, tot i que no soc gaire apassionada dels llibres de relats curts. Un cop llegit, haig de dir que m'ha agradat, en Sergi escriu bé, de manera senzilla, i els relats presenten personatges que són propers, podrien ser qualsevol de nosaltres, el nostre veí, algun amic o conegut. Tots ells comencen amb situacions quotidianes, en algun cas acaben amb sorpresa, altres són previsibles, però en general el balanç és força positiu. 

  Si haig de destacar algun dels relats per sobre dels altres, aquests serien Sempre ens quedarà París i Ampolla amb missatge, són els que més m'han agradat. En definitiva, un bon llibre que es llegeix en una estoneta, i un bon començament per a una aventura que qui sap com acabarà.

  

Olive Kitteridge

   En un poble de l'estat de Maine hi viuen l'Olive i el Henry Kitteridge, una parella ja gran, ella mestra de matemàtiques i ell farmacèutic, tots dos jubilats. En el primer capítol, amb el Henry encara treballant, la Denise és una jove que comença a treballar a la farmàcia per donar un cop de mà al Henry, ell està molt content amb la seva ajudanta, a qui va coneixent poc a poc; l'Olive encara treballa a l'escola i el matrimoni té cura del seu únic fill Christopher. 

  L'Olive és una dona no gaire simpàtica per dir-ho d'alguna manera, té rampells de mal humor als quals en Henry ja està acostumat, ell és un bon home i ben tranquil, i s'estima molt l'Olive. Mentre que ella descarrega la seva mala bava de tant en tant i es força esquerpa, el Henry sembla un beneït. En els diferents capítols anirem coneixent alguns dels personatges del petit poble on viu la parella, de vegades l'Olive només apareix de forma anecdòtica, en d'altres és la protagonista.

  Fa temps vaig començar a llegir aquest llibre i el vaig deixar després del segon o tercer capítol, no ho recordo ben bé, el que sí que recordo és que no em va agradar gens ni entenia gaire el sentit de tot plegat. A la recerca d'un llibre del qual s'hagués fet una sèrie de televisió l'he tornat a donar una segona oportunitat, i en tan bon moment que ho he fet. M'ha agradat molt anar coneixent l'Olive i el seu mal caràcter, també els altres personatges que l'acompanyen, de vegades molt propers, de vegades poc o gairebé res. El que està clar és que l'Olive és un gran personatge que no deixa indiferent, en tan bon moment l'he recuperat. 

Las fuerzas contrarias

   Tot just ha esclatat la pandèmia i s'ha iniciat el confinament. El sotstinent Bevilacqua i la brigada Chamorro, que porten anys i anys junts com a investigadors de la Guàrdia Civil, han de resoldre dos casos que tenen oberts i que no poden deixar de banda en un moment crític per a tota la societat: per una banda, la desaparició d'una dona en un poble de Badajoz, on tenen l'agent Arnau investigant d'incògnit des de fa dies; i per altra banda, en un poble de Toledo molt proper a Madrid, en un mateix edifici han mort tres persones grans, aparentment per culpa del covid, però sembla que hi ha alguna cosa més. Amb la població confinada i amb companys fora de servei malalts de covid, els dos investigadors hauran de fer mans i mànigues per seguir la investigació dels dos casos.

  Segueixo la sèrie de Bevilacqua i Chamorro des que es va publicar la primera novel·la, ja fa trenta anys, pràcticament he anat evolucionant a la vegada que ho fa el protagonista. En aquest llibre es fa feixuc recordar els terribles moments que vam viure amb motiu de la pandèmia del covid, ells tenen la "sort" de poder-se moure, tot i que, com molts de nosaltres, pateixen pels seus familiars grans, els més vulnerables. 

  Aquesta novel·la m'ha agradat, com quasi totes les anteriors, tot i que trobo que la manera de narrar del protagonista se'm fa una mica feixuga i inversemblant per recargolada, de fet sembla que parli com el persontage que tant admira el mateix sotstinent Vila: don Quijote de la Mancha; de fet, aquesta pega l'he trobat també en les anteriors novel·les. Tot i això penso seguir llegint els propers llibres amb aquests protagonistes, malgrat que no tots dels catorze que formen la sèrie m'han agradat de la mateixa manera. 

Vinyes de sang

   

 A Vilafranca del Penedès, en plena diada castellera, un home apareix mort dins la pinya que subjecta l'impressionant tres de deu amb folre i manilles. L'èxit aconseguit en carregar i descarregar aquest castell queda enterbolit per la mort d'en Jaume Roca, atès que és un conegut personatge a la zona, ja que gestiona la finca de la seva dona Francesca, les caves Mas Farrell. Coincidint amb l'esdeveniment casteller es troben a Vilafranca la Marcela i l'Adrià, tots dos mossos d'Esquadra i fills de la vila, que sota la direcció de l'inspector Vallmon s'encarregaran de la investigació d'aquesta mort, que pel que sembla no és natural. Tots dos policies aprofitaran que coneixen bé tot l'entorn des de ben petits per tal d'esbrinar qui hi ha darrera la mort d'en Roca, tot estudiant el seu entorn familiar i laboral.

  Un familiar m'ha deixat aquesta novel·la d'Àngels Dalmau que comença d'una manera trepidant, entre l'entusiasme de la diada castellera i la mort d'un insigne i conegut personatge de la localitat. A més de les interioritats del món casteller també se'ns presenta el coneixement d'una comarca d'àmplia tradició vinícola, on tothom es coneix, per bé i per mal, incloses rancúnies històriques entre alguns personatges.

  Vinyes de sang té un molt bon plantejament: trama policiaca dins una comarca propera. Tot i això, no m'ha acabat de fer el pes, potser m'ha faltat més acció i m'ha sobrat algun matís de la parella protagonista que no m'ha acabat d'agradar. Crec que aquesta impressió que he tingut és molt personal i que potser si l'hagués llegit en un altre moment no m'hauria passat, és per això que l'ha valorat amb tres estrelles tot i que a estones se m'ha fet feixuga i lenta.

A l'altra banda de la por

   La Joana es troba en un moment particular de la seva vida: acaba d'accedir a un càrrec més important dins la seva empresa: responsable de restauració i conservació d'obres d'art del MNAC. A més d'això, el seu exmarit Biel, amb qui manté una bona relació, li ha demanat el divorci per casar-se amb la seva jove parella, que està embarassada. Per altra banda, els seus dos fills estan en plena adolescència. Mentre conviu amb les petites coses del dia a dia, la Joana recorda un home amb qui va viure dues nits especials fa anys, en un viatge de treball que va fer a Tòquio. 

  L'última novel·la de la Marta Orriols ens parla de la quotidianitat d'una dona de mitjana edat, dels seus somnis, de les seves pors, de les seves esperances i d'aquelles petites coses del dia a dia que l'afecten, per bé o per mal, des d'un punt de vista molt íntim i personal. Tot això fa que aquesta lectura, no gaire llarga, ens presenti una dona, la Joana, amb una situació personal que es fa molt propera. Un cop més, l'autora ha creat un personatge que deixa empremta, de tan real que pot arribar a ser i amb el qual és molt fàcil empatitzar.

Les papallones no mosseguen

   La Clàudia viu una experiència traumàtica amb tretze anys, tot coincidint en un moment en què una papallona la mossega. Els anys passen i les ferides no s'han tancat del tot, la Clàudia es fa adulta i afronta les diferents etapes de la seva vida com pot: amors, etapa universitària, maternitat, els pares que es fan grans, la relació amb la seva germana Sara; i queden pendents els silencis. 

  Tal i com consta en l'índex d'aquesta curta novel·la, sembla que la vida té totes unes etapes: sobreviure (al fet traumàtic), crèixer, transformar-se (en adults) i volar. He conegut aquest llibre, com moltes de les lectures que faig últimament, per les xarxes socials, vaig veure que la tenien a la meva biblioteca i cap allà que vaig anar. Com que és molt curta, cent vuitanta-quatre pàgines, l'he llegit pràcticament en un dia. La veritat és que m'ha agradat, tant la temàtica com la manera en què està escrita, en primera persona és la Clàudia qui ens explica tot el que li passa i com se sent. Però m'ha sabut a poc, crec que la trama dona per molt més suc del que se li ha tret, pel meu gust li ha faltat aprofondir una mica més, tant en la Clàudia com en sa germana, i també amb la seva parella, de qui pràcticament només se l'anomena quan cal. És per això que es queda amb 3,5 estrelles quan fàcilment podia haver arribat a 4.

Cinc vells

 

  Aquest curtet llibre recull cinc relats en què els protagonistes  són vilatans de Mequinensa, l'omnipresent Mequinensa de Jesús Moncada, excepte en el primer mini relat en què el protagonista és un tramviaire a punt de jubilar a Barcelona. Tots els personatges són vells, i mai més ben dit personatges. A més del conductor de tramvies trobarem el Silveri, a qui la construcció del pantà dispara l'avarícia; dues iaies que fa seixanta anys que no es parlen; la iaia de la família Móra i l'afer del cementiri nou; i l'hereu vingut a menys. Tots els relats estan escrits amb ironia i sarcasme, amb el llenguatge i estil de Moncada, un microllibre per passar una estoneta agradable.