La península de las casas vacías

   Odisto és un pagès de Jándula (nom fictici però d'un poble real), un poble  de la província de Jaén, casat i amb un grapat de fills. L'odissea d'aquesta família al llarg de la Guerra Civil és l'eix principal d'aquesta novel·la, d'estil una mica peculiar: el denominat "realisme màgic", que exactament no sé què vol dir, atès que és el primer cop que llegeixo una novel·la escrita així. M'ha semblat entendre que és una barreja de realitat i fantasia: un nen cec recupera la vista després d'una apagada; un fotògraf de guerra trepitja una mina i no aixeca el peu durant quaranta anys; i d'altres exemples semblants de coses que suposo que tenen un simbolisme especial que no sé com valorar. El que sí que m'ha agradat és com l'autor fa aparèixer personatges reals, com Unamuno, Mercè Rodoreda, Picasso, Azaña, Orwell i mols altres, que no tenen un paper destacat en la narració, només són aparicions puntuals però molt ben encaixades.

  Haig de dir, tot i aquest "realisme màgic" que no m'ha acabat de convèncer, que aquest totxo de quasi set-centes pàgines és un novel·lón, una història sobre la Guerra Civil que commou de veure no només la tragèdia d'una família sinó la d'un país. Molt recomanable. 

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

La cosina Phillis

   

  El jove Paul marxa de casa dels pares a Birmingham per treballar en l'obra del ferrocarril, quedant sota la tutel·la del senyor Holsworth, l'enginyer. Casualment, a prop d'on desenvolupen la seva feina hi viu el reverend Holman i la seva família, que són parents llunyans del Paul, que aprofitarà per visitar-los i així sortir de la rutina de la feina. És així com coneixerà la seva cosina, la Phillis, una noia joveneta culta i amb una gran sensibilitat.

  Feia temps que tenia ganes d'estrenar-me amb Elisabeth Gaskell i he aprofitat aquesta petita novel·la de la col·lecció Petits Plaers de Viena que vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca. M'ha agradat com està escrit, els dos protagonistes, en Paul i la Phillis, estan ben treballats, la lectura és lleugera tenint en compte com escriuen alguns autors de l'època victoriana. L'únic que no m'ha acabat de convèncer ha estat el final, estic d'acord en com tanca l'autora la història però ho fa d'una manera una mica brusca, crec que aquí podria haver definit una mica més. Però en general el balanç ha estat bo.

 

Resum lectures 2025

  Com cada any, és hora de fer balanç de les lectures de 2025, algunes d'elles resumides en la foto que proporciona l'aplicació Goodreads. Algunes de les lectures d'aquest any, com l'any passat, han estat fetes per participar en el repte lector de la Biblioteca Sud de Sabadell, que he pogut completar i que sempre proporciona idees per sortir de la zona de confort. A grans trets, el resum és aquest:

- M'han agradat molt: El crimen de Malladas, de Luis Roso, un autor extremeny que vaig descobrir el 2024, i que parla d'un cas real succeït a principis del segle XX; La casa de les tres xemeneies, d'Andreu Claret, un retrat d'un barri i una època, els anys seixanta a Barcelona; Fracàs, d'Aurora Bertrana, una autora que tenia pendent fa temps i que m'ha entusiasmat amb aquest llibre de la col·lecció Petits Plaers de Viena.

- Clàssics que he llegit: Estremida memòria, de Jesús Moncada, per mi aquest autor és ja un clàssic; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, relectura dels temps de l'institut.

- M'ha emocionat: Només terra, només pluja, només fang, de Montse Albets, novetat d'aquest 2025.

- He abandonat: Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro, la història del seu avi, interessant però repetitiu.

- No hauria d'haver llegit: aquesta categoria m'ha quedat buida aquest any, bona senyal.

- He descobert: El joc del silenci, de Gil Pratsobrerroca, una novetat que va arribar a les meves mans per casualitat i que ha estat una molt bona lectura; La vida del llibreter A. J. Fikry, què tindran els llibres que parlen de llibres i llibreters que sempre agraden; Una palabra tuya, d'Elvira Lindo, comprat en una botiga de segona mà, m'ha sorprès gratament; El fil invisible, de Gemma Lienas, un altre llibre de segona mà.

- M'han decebut: El enigma de la habitación 622, de Joël Dicker, després d'aquesta lectura em queda clar que és difícil que torni a llegir Dicker; Un estiu per estimar, d'Ester Invernon, no m'acaba d'agradar com escriu tot i que les premises són bones. La asistenta, de Freida McFadden, per passar l'estona i gràcies, no seguiré llegint-la.

- He tornat a la biblioteca sense llegir: Les closques, de Laia Viñas, és el segon cop que ho faig, això ha de ser una senyal; Una taca de sang, de Rosana Andreu, que he retornat per manca de temps per llegir-lo.

I per acabar voldria destacar Los nombres prestados, del desaparegut Alexis Ravelo, que feia temps que volia llegir i que no ha decebut; Tan lluny de casa, de Sergi Purcet, el meu apreciat Xexu de Llibres i punt!, uns relats curts que m'han agradat força; i Somiàvem una illa, de Roc Casagran, autor sabadellenc i guanyador aquest any del Premi Sant Jordi, ben merescut segons el meu parer.

Bon any i bones lectures!

Les orquídies del mal

   La Martina té molta feina: cuida els camps i les vaques de la seva propietat al petit poble lleidetà de l'Albada; a més, col·labora en la investigació d'un possible producte que ajudi a curar l'esclerosi múltiple, un producte que casualment produeixen una espècie d'orquídies que creixen en un petit reducte de la seva propietat. A més de tota la feina que porta a sobre, hi ha altres elements que compliquen la vida a la Martina: fa mesos que no plou, els seus camps estan secs, però un dia de finals d'estiu, de manera sobtada cau un fort xàfec amb gran quantitat d'aigua que arrossega de tot, inclós el cadàver d'una dona jove, cosa que sacseja la tranquil·la vida dels habitants de l'Albada.

  He llegit aquesta novel·la en dos dies, aprofitant la pluja i els festius, és la primera de Núria Bacardit. Un cop acabada he llegit crítiques a Goodreads, i algunes no la deixen bé, sobretot parlen d'una edició amb errades tipogràfiques, cosa que jo no he vist en l'edició que he agafat de la biblioteca. A banda d'això, m'ha semblat un bon debut literari, tot i que l'he trobat alguna pega: la idea de la trama la he trobat molt bona, però crec que tot el cas es desenvolupa massa ràpid, trobo que per arribar al final s'hauria d'haver aprofondit més en els personatges, i alguna cosa de la investigació policial necessita més informació professional. Però en general la valoració és positiva per ser un debut literari.

Saber tornar

   

  La Laia viu a Chicago, on té una bona feina en una empresa de moda, però que li exigeix molt, jornades setmanals de seixanta hores i poc temps per si mateixa i per a la seva parella, amb qui comparteix un loft que costa un dineral. Un dia rep una trucada de la seva mare, amb qui fa anys que pràcticament no té contacte, que li diu que vol que vagi a veure-la a Barcelona. La relació amb la seva mare es va espatllar durant l'adolescència, amb silencis de la mare sobre la seva infantesa: la seva mare la va tenir molt joveneta i no coneix res sobre el seu pare, de raça negra.

  Per altra banda tenim el Pol, un noi que ha patit un greu accident que l'ha deixat paraplègic i l'ha fet tornar a casa dels seus pares al Masnou, amb qui no comparteix una convivència fluïda, atès el caràcter difícil del seu pare. És per això, que malgrat els seus imprediments físics, es planteja marxar cap a Barcelona ell sol, en una oportunitat que li sorgeix.

  L'argument d'aquesta primera novel·la de Laia Bové pinta molt bé, els dos protagonistes estan ben construïts i els capítols es van alternant entre l'un i l'altra. Però la narració se m'ha fet una miqueta llarga, el final previsible i trobo que ha faltat aprofondir una mica més per entendre ben bé la relació entre la Laia i la seva mare, hi ha coses que m'ha semblat que queden una mica en l'aire. Com a debut literari de l'autora està bé, la portada del llibre m'ha agradat, esperarem la següent.

  

Proses reposades

 

  He llegit un parell de llibres de Miquel Martín i Serra, tots dos m'han agradat molt: La drecera i Guanyaràs una mar llisa, sobretot aquest últim em va encantar. És per això que quan vaig veure que publicava un nou llibre vaig anar directa a la meva llibreria de capçalera a comprar-lo, tot i que savia per endavant que no és el tipus de llibre que acostumo a llegir i que m'agrada.

  Proses reposades és com un diari molt personal, petites lectures que semblen pensaments de l'autor transcrits, que parlen sobretot de la seva terra, l'Empordà, de records de la seva infantesa, de passejades, de menjars, de maneres de parlar, i també d'escriptors que o bé són empordanesos o bé han passat llargues temporades allà. 

 I, tal i com esperava, m'ha agradat perquè l'autor escriu molt bé, però per altra banda és un llibre que poca empremta em deixa, és com si hagués estat parlant, o més aviat escoltant, un conegut que m'explica la seva vida durant una bona estona.