El enigma de la habitación 622

 El famós escriptor Joël Dicker ha decidit passar uns dies en l'hotel Palace de Verbier, als Alps suïssos, per tal de recuperar-se d'una ruptura sentimental recent. Quan va cap a l'habitació assignada observa que en el passadís hi ha una habitació 621, una 621bis i una 623. Què ha passat amb la 622, per què li han canviat el nom? La veïna de l'habitació del costat de la del Joël, la Scarlett, gran admiradora de l'escriptor, també vol saber què ha passat. Tots dos, tot parlant amb el personal de l'hotel, acabaran sabent que en l'antiga habitació 622 es va cometre un assassinat que no es va acabar de resoldre mai. Intrigats, començaran a investigar pel seu compte.

  Fa molt temps havia llegit la primera novel·la de Joël Dicker, La verdad sobre el caso Harry Quebert, i en tinc un bon record. I per a aquests dies de calor i més temps lliure em venia de gust una novel·la addictiva i no gaire feixuga, és per això que vaig escollir aquesta novel·la de Dicker. Però quina diferència. Si bé és cert que la lectura és fàcil, lleugera i que enganxa, la portava força bé fins que, un cop passades tres quartes parts de llibre, hi ha un fet del qual no puc parlar sense fer un spoiler, que l'ha fet perdre tota la credibilitat al relat, m'ha semblat a partir d'aquest fet que tota la narració és una presa de pèl al lector. És una llàstima que una història que en principi semblava força interessant s'hagi convertit en un despropòsit. No sé si la resta de novel·les del Dicker seran així, però després d'aquesta m'han marxat les ganes de tornar-lo a llegir.¨

La vida del libreter A. J. Fikry

 

  L'A. J. Fikry és un llibreter que té la llibreria a Alice Island, un lloc una mica aïllat, cosa que comporta que les vendes només siguin acceptables durant l'estiu, amb l'arribada de turistes. L'A. J. és un home amargat, no només pel poc rendiment del seu negoci, sinó perquè fa poc ha perdut la seva dona en un accident, de qui estava molt enamorat; a més, li acaben de robar un llibre de col·leccionista que guardava com un tresor. Un dia, un altre més en què ha oblidat tancar la porta de la llibreria, es troba una sorpresa: una nena d'uns dos anys a qui han deixat dins la llibreria amb una nota de la mare, on diu que no es pot fer càrrec de la nena. Aquest fet trasbalsarà la vida del llibreter, a qui la nena agafa carinyo de seguida.

  Fa un temps vaig llegir Mañana, mañana y mañana, de la mateixa autora que aquesta novetat de l'editorial Periscopi en català, la Gabrielle Zevin. Després de veure molts elogis a les xarxes i atès que els llibres que parlen de llibreries m'agraden, vaig pensar que ara, de cara a l'estiu, em venia de gust una lectura senzilla, planera i que em deixés bon cos. I així ha estat, no crec que sigui una gran obra literària però pel que fa al que jo esperava ha complert perfectament les expectatives. L'estil d'escriptura em resulta una mica estrany, de vegades trobo que les situacions no estan ben definides i que els diàlegs no són gaire naturals, tinc la impressió que és una cosa que em passa a mi perquè llegeixo habitualment altres autors amb estils ben diferents. Però en general el balanç ha estat positiu, em quedo amb les bones sensacions que m'ha deixat la lectura.

Els crims de la mel

   

 Durant el novembre de 1953 una caravana de gitanos nòmades està per la zona del Pallars, venent als mercats dels pobles els seus productes. La Samara, una jove gitana, està embarassada del segon fill i porta malament l'embaràs, és per això que el seu marit, el Tijeritas, acompanyat del seu germà, surten pel bosc a la recerca d'algunes herbes que puguin alleujar el malestar de la Samara. S'apropen a una zona on un pagès té panals d'abelles per recolectar mel, i els dos germans s'hi acosten per endur-se'n una part. Però el pagès, alertat que hi ha gitanos per la zona, estava amagat vigilant els seus panals, i no dubta en disparar quan els dos germans s'hi acosten. El Tijeritas mor i el seu germà queda ferit, cosa que enfrontarà el patriarca dels gitanos i pare dels dos germans amb la família pagesa propietària dels panals.

  Aquesta última novel·la de Pep Coll està basada en un fet real, el crim va succeïr, però la resta de la narració ha quedat a la imaginació de l'autor, tal i com ell mateix diu al final de la lectura. És evident que tot i ser ficció té molta part de realitat, si més no el dia a dia de pagesos del Pallars i de gitanos transhumants, d'una època en la qual encara queda empremta de la Guerra Civil, de com actua la Guàrdia Civil i la justícia.

  Vaig trobar aquest llibre en una botiga de segona mà fa uns tres mesos, cosa que em va estranyar atès que la data de publicació és novembre de 2024, qui sigui que la va comprar no ha quedat satisfet amb la lectura. A mi sí que m'ha agradat, sobretot com l'autor fa de narrador, com si estigués fent una crònica dels fets, amb un punt d'ironia que he trobat divertit. I he hagut de consultar el diccionari algun cop per trobar paraules com escunç, que no havia sentit mai i que vol dir atzar, casualitat, coincidència.

Un estiu per estimar

   La Marina ha perdut el seu marit a qui estimava molt, i decideix marxar de Barcelona i establir-se a la casa familiar a Albons, a l'Empordà, per tal de portar el dol allà. Al cap d'un temps, però, s'haurà de fer càrrec de la seva mare, ja gran, que ha caigut i l'han hagut d'operar i no pot està sola a casa. Aquest fet trasbalsa la Marina, que no té una bona relació amb la seva mare, de fet mai no li diu mare, sinó que la crida sempre pel seu nom, Carme. 

  A mesura que avança la lectura coneixerem perquè la relació entre mare i filla no és gens bona, com ha quedat d'afectada la Marina per la mort del seu marit i com porta la relació amb els seus dos fills, ja grans i independents, fins i tot un d'ells l'ha fet àvia; tot això dins de l'Empordà i el seu preciós entorn.

  Un estiu per estimar és la primera novel·la d'Ester Invernon, forma part de la trilogia d'Albons, i també és el primer llibre que agafo en prèstec per l'aplicació de l'E-Biblio. És un llibre que no tenia pensat llegir però com que feia temps que tenia l'aplicació i no l'havia fet servir encara vaig pensar que era un bon moment per començar i me'l vaig descarregar al mòbil, més que res per anar-lo llegint a estones perdudes, que és com ho he fet.

  La idea inicial de la trama d'aquesta novel·la sembla prou bona, però he estat a punt de deixar-la més d'un cop. He trobat diàlegs sense contingut que em sembla que sobren, l'actitud de la Marina no l'acabo d'entendre en certs aspectes dels qual no puc dir res per no fer spoiler. Els capítols són molt curts i té poques pàgines però és que trobo que encara li'n sobren. Com he dit abans, he seguit amb la lectura perquè crec que és prou bona la base de la història, però no m'ha convençut com està narrada. M'ho vaig pensar molt abans de llegir aquest llibre, atès que l'anterior novel·la que he llegit de l'autora no em va agradar gens, però li volia donar una altra oportunitat un cop vist l'èxit que ha tingut, sobretot a les xarxes. Però no fa per mi.

Nadie en esta tierra

 

 Julián Leal és un inspector de policia de Barcelona que es troba en un mal moment: ha estat expedientat per haver agredit greument una persona respectable, membre de l'alta societat. A més, el metge li ha diagnosticat una malaltia que li augura un futur incert. És per aquests motius que Julián viatja cap a la seva terra, un poble de Galícia al costat del mar on el contrabandisme és una forma de vida, ara i quan ell era un nen. Què busca en Julián al seu poble? La seva casa ja no existeix, els seus pares van morir fa anys, els amics de la infància potser ja no ho són tant.

  Vaig comprar fa temps aquest llibre en edició de butxaca amb la intenció de llegir-lo durant l'estiu, sense saber de què anava, només perquè he llegit altres llibres de Víctor del Árbol i m'havien agradat molt. Sobre aquest Nadie en esta tierra puc dir que no és la novel·la que més m'ha agradat de l'autor. Com era d'esperar, la història que narra és dura, amb personatges turmentats i maltractats per la vida, això no és cap sorpresa. Però no m'ha acabat d'enganxar del tot, m'ha costat una mica seguir el fil, no sé si he sigut jo o el llibre, el cas és que no l'he gaudit com d'altres. Això no treu que sigui una història densa i dura, no apta per a tothom segons el meu parer, ja que fa patir. Tot i això no puc dir que no sigui un bon llibre.  

L'estiu que comença

   

  Dues famílies, els Reig i els Balart, es reuneixen per celebrar la revetlla de Sant Joan en el poble de Sorrals, al costat del mar, als jardins de la casa dels Balart. La Roser i l'Elvira, les dones de les dues famílies, són amigues des de fa anys, són mares pràcticament alhora i somien que els seus fills, la Júlia i l'Andreu, siguin algun dia alguna cosa més que amics. Les trobades de les dues famílies es van repetint any rere any fins que un tràgic accident trasbalsa les seves vides. A partir d'aquí segueix la narració, passaran moltes coses mentre les vides de la Júlia i l'Andreu continuen, cadascun d'ells formarà la seva família, viuran més lluny i més a prop, amb els seus neguits i les seves tragèdies, però sempre mantenint en comú les trobades quan comença l'estiu, la nit de Sant Joan, que coincideix amb l'aniversari de la Júlia.

  Fa dies que estava veient moltes publicacions a les xarxes d'aquesta novel·la de Sílvia Soler, guanyadora del premi Ramon Llull de l'any 2013, suposo que això és degut al seu títol, tan adient per a aquests dies. Potser per això vaig pensar que era un bon moment per llegir-la. El moment, efectivament, és l'adequat, la novel·la no tant. I és que m'ha decebut una mica, m'explico: la idea és bona, una data assenyalada en el calendari com al punt de partida, fent-la coincidir amb el naixement de la Júlia i que dona lloc a posteriors trobades; però el desenvolupament no m'ha acabat de convèncer, trobo que no s'ha aprofondit en els personatges, que són tots els que van sortint al llarg dels cinquanta anys que abarca, fills, nets, parelles, etc. És normal que si es vol explicar la història dels protagonistes durant tant de temps s'hagi de parlar de les persones que els acompanyen, però pel meu gust s'ha perdut l'essència de la Júlia i l'Andreu, passen a ser quasi uns secundaris més quan crec que haurien de ser els que portessin el pes de la narració. Tot i això, li haig de reconèixer que es llegeix ràpid i que està ben construida, per això li he donat 3 estrelles.

Una palabra tuya

   Rosario i Milagros són dos escombraires del servei de neteja dels carrers de Madrid. Milagros és una dona de bon caràcter, grassoneta i molt servicial, feliç a la seva manera i que ajuda la Rosario en tot el que pot, sobretot ara mateix, una temporada dolenta per la Rosario, que ha de tenir cura de la seva mare, que viu amb ella i que ha perdut el cap. La Rosario es troba pràcticament sola, la seva germana viu a Barcelona amb el marit i els fills i pràcticament mai va a veure-la, ni a ella ni a la mare malalta, i el pare de la Rosario va abandonar la dona i les filles fa molts anys per marxar amb una altra dona. La vida de la Rosario és trista, se sent dins d'un pou d'on no pot sortir, amb una feina que no li agrada, uns companys de feina que no suporta, excepte la Milagros, i amb un futur incert, sense esperança i en soledat.

  Vaig comprar aquesta novel·la, que va guanyar el premi Biblioteca Breve l'any 2005 en una botiga de segona mà, ja feia temps que la tenia al prestatge i per fi em vaig decidir fa poc a llegir-la. M'ha agradat molt. Narrada en primera persona, la Rosario se'ns mostra en tota la seva cruesa, despullant la seva ànima poc a poc, amb un llenguatge que sembla bastant real tenint en compte els ambients en què es mou, l'autora no s'estalvia de fer expressar-se als personatges d'una forma bastant realista des del meu punt de vista, parlant malament, amb insults i de forma grollera quan toca. La Rosario m'ha arribat a emocionar, crec que l'autora ha construït molt bé el personatge, es pot arribar a entendre-la i a empatitzar perfectament. Ha estat una grata sorpresa llegir-la.