La nit més clara

   

 El Damià és un jove estudiant que acaba de perdre el seu pare, només li queda l'àvia que ja és molt gran. Quasi sense proposar-ho troba la manera de sortir endavant: la prostitució, una activitat que li permet continuar estudiant i mantenir la seva àvia, endinsant-se poc a poc en aquest submón que li ofereix fàcilment la nit de la ciutat de Barcelona.

  La nit més clara és una novel·la molt curta on el Damià narra amb una fredor que espanta una mica com viu el seu dia a dia. M'ha agradat, l'he llegit poc temps, cent-sis pàgines que podrien haver estat més perfectament, l'he trobat excessivament curta, m'han faltat alguns detalls de la vida personal del Damià i trobo que si li podria haver tret més suc a la història. Tot i això, el balanç general és positiu.

Somiàvem una illa

   La Carla acaba de perdre la seva mare i està molt trasbalsada: mai ha conegut el seu pare, és filla única i la mare era el seu refugi, sempre estava allà. Ara li queda el seu marit i els dos fills que tenen, però ella, que se'ls estima molt, necessita fer una pausa, agafar-se un temps de reflexió per superar el que li està passant. Tot això, tot el que porta a dins i el que sent, ho escriu en una llarga carta adreçada al seu marit, i aquesta carta és un resum de la seva vida, de les persones que ha conegut i li han deixat empremta, de la seva relació amb la mare, de la feina, dels fills... 

  Aquesta novel·la de Roc Casagran ha obtingut aquest any el Premi San Jordi, no acostumo a llegir premis literaris perquè els poc que he llegit m'han decebut, però en aquest cas, en llegir la contraportada vaig pensar que li podia donar una oportunitat, i més quan me'l van regalar per Sant Jordi. I haig de dir que m'ha agradat força, tant la història personal de la Carla com la manera en què està estructurat el llibre: mentre la Carla descriu en primera persona tot allò que li ha passat i com se sent, l'autor intercala petites històries de diverses illes, totes elles singulars per la seva situació en el mapa, molt aïllada, i amb una idiosincràsia que les fa úniques, tant en el seu origen com en la seva situació actual. Això últim ho he trobat molt original i ben col·locat dins la narració, i molt interessant ni que sigui com a apunt cultural.

  En definitiva, puc dir, sempre des del meu punt de vista plenament subjectiu, que en aquest cas l'obra guanyadora del San Jordi s'ho mereix.

La memòria de l’aigua

 

 Tres generacions de dones protagonitzen aquesta novel·la de Montse Barderi, que va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2019. La narració està dividida en tres parts, la primera ens presenta la Clemència, nascuda a finals del segle XIX en un poble d’economia agrícola dominat per un senyor, que fa i desfà com un dictador. En la segona part coneixerem la Rosalia, filla de la Clemència, que viurà i treballarà en una ciutat industrial durant la primera meitat del segle XX. I la tercera part, la més llarga amb diferència, està protagonitzada per la Núria, filla de la Rosalia i lluitadora des de ben petita per tal d’aconseguir llibertat personal, formació i sobretot per aconseguir l’amor que no van tenir ni la mare ni l’àvia, a qui les seves parelles no van estimar gaire, per no dir directament que no les van estimar.

  Aquesta és la segona novel·la que llegeixo de l’autora, vaig llegir fa temps La vida autèntica i em va agradar molt, en canvi aquesta m'ha semblat que està bé i prou, la tercera part se m’ha fet feixuga i m’ha sobrat la manera com està escrita, una mica redundant i poètica pel meu gust. 

L'hort de les Ànimes

   A la localitat tarragonina de Doldellops, a ple mes d'agost, apareix el cadàver nu i amb signes de violència del mossèn de l'ermita de Santa Magdalena, el sacerdot Bernat de Cruïlles. El cos es trobat a l'hort de la rectoria, un espai que molts anys enrere era un cementiri. De seguida també es notifica la desaparició d'un nen de set anys de la mateixa població. La sergenta dels Mossos d'Esquadra Mirella Blasco es farà càrrec de la investigació del cas, fent mans i mànigues atès que per les vacances d'estiu va justa de personal. 

  El sacerdot Bernat era molt conegut a la població, on va arribar després de ser destinat allà des del bisbat de Tarragona després d'una crisi de fe. Es va fer càrrec de la vella ermita i de la rectoria, mentre intentava ajudar als més necessitats, cosa que no sempre era del gust de la comunitat, atès que va comportar l'arribada al poble de tot tipus de gent, no sempre amb bones intencions. 

  Aquesta novel·la de la col·lecció crims.cat, obra de Margarida Aritzeta, té com a principal protagonista el Bernat, a qui anirem coneixent poc a poc en capítols que tiren enrere en el temps, i també el perquè de la seva destinació a Doldellops. Tot i ser una novel·la negra policiaca no hi ha gaire acció, la trama es va desentrellant poc a poc, sobretot pels salts en el temps que ens van endinsant en la personalitat del mossèn i les seves motivacions, prou complexes. I també prou interessants els secundaris, algun d'ells, com l'Úrsula, la sagristana, que m'ha agradat força. En definitiva, una bona novel·la de la col·lecció ben treballada.

El passatge

   

  La Regina és una nena que viu en el barri de Sant Pere de Barcelona, a finals del segle XIX. Mentre ella va creixent, es fa adulta i va madurant, el seu barri va canviant, des de la transformació urbanística que va suposar l'obertura de la Via Laietana fins l'evolució dels carrers, que barrejaven fàbriques tèxtils amb el comerç i els habitatges d'il·lustres personatges, com l'actriu Margarida Xirgu o el pintor Josep Maria Sert, sobretot aquest últim es converteix en un bon amic de la Regina i mantindran la seva relació molts anys.

  Poca cosa més puc dir d'aquesta novel·la, guanyadora del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona. Entenc que el premi l'ha rebut per com parla d'un barri amb molta història dins la ciutat. De fet, tant s'endinsa en el barri i els personatges coneguts que hi van viure que la Regina, que narra la seva vida en primera persona, queda una mica eclipsada. Sí que és cert que m'ha proporcionat informació que m'era desconeguda, tot i que soc de Barcelona aquest barri l'he trepitjat ben poques vegades, potser algun dia vagi a fer turisme per allà.

Tan lluny de casa

   Fa anys, molts, que segueixo en Sergi Purcet en el món blogaire, Llibres i punt! és per mi una referència pel que fa als llibres, de vegades coincidim en gustos i de vegades no però sempre he tingut en compte la seva opinió. Després de l'aparició d'Instagram, els blogs han quedat una mica de banda, molta gent els ha deixat de fer servir per publicar les seves ressenyes en aquesta nova plataforma, però en Sergi ha seguit publicant, és més, ha creat amb la seva parella Els Book Hunters, un perfil de Youtube i Instagram on s'han dedicat als llibres d'una manera més professional, tant que em costa seguir-los el ritme.

  El cas és que en Sergi ha publicat un llibre de relats curts, aquest Tan lluny de casa, un cop em vaig assabentar de la seva publicació em va faltar temps per anar a la meva llibreria de capçalera per comprar-lo, tot i que no soc gaire apassionada dels llibres de relats curts. Un cop llegit, haig de dir que m'ha agradat, en Sergi escriu bé, de manera senzilla, i els relats presenten personatges que són propers, podrien ser qualsevol de nosaltres, el nostre veí, algun amic o conegut. Tots ells comencen amb situacions quotidianes, en algun cas acaben amb sorpresa, altres són previsibles, però en general el balanç és força positiu. 

  Si haig de destacar algun dels relats per sobre dels altres, aquests serien Sempre ens quedarà París i Ampolla amb missatge, són els que més m'han agradat. En definitiva, un bon llibre que es llegeix en una estoneta, i un bon començament per a una aventura que qui sap com acabarà.

  

Olive Kitteridge

   En un poble de l'estat de Maine hi viuen l'Olive i el Henry Kitteridge, una parella ja gran, ella mestra de matemàtiques i ell farmacèutic, tots dos jubilats. En el primer capítol, amb el Henry encara treballant, la Denise és una jove que comença a treballar a la farmàcia per donar un cop de mà al Henry, ell està molt content amb la seva ajudanta, a qui va coneixent poc a poc; l'Olive encara treballa a l'escola i el matrimoni té cura del seu únic fill Christopher. 

  L'Olive és una dona no gaire simpàtica per dir-ho d'alguna manera, té rampells de mal humor als quals en Henry ja està acostumat, ell és un bon home i ben tranquil, i s'estima molt l'Olive. Mentre que ella descarrega la seva mala bava de tant en tant i es força esquerpa, el Henry sembla un beneït. En els diferents capítols anirem coneixent alguns dels personatges del petit poble on viu la parella, de vegades l'Olive només apareix de forma anecdòtica, en d'altres és la protagonista.

  Fa temps vaig començar a llegir aquest llibre i el vaig deixar després del segon o tercer capítol, no ho recordo ben bé, el que sí que recordo és que no em va agradar gens ni entenia gaire el sentit de tot plegat. A la recerca d'un llibre del qual s'hagués fet una sèrie de televisió l'he tornat a donar una segona oportunitat, i en tan bon moment que ho he fet. M'ha agradat molt anar coneixent l'Olive i el seu mal caràcter, també els altres personatges que l'acompanyen, de vegades molt propers, de vegades poc o gairebé res. El que està clar és que l'Olive és un gran personatge que no deixa indiferent, en tan bon moment l'he recuperat.