El fil invisible

   

  La Júlia ha començat a treballar en un nou projecte: escriure el guió d'un documental sobre la figura de la científica Rosalind Franklin, que va treballar en la investigació que va portar al descobriment de la doble hèlix d'ADN, però mai va veure reconeguda la seva feina, li van passar per davant els seus companys homes, que la menyspreaven. Mentrestant, la Júlia rep una invitació per assistir a l'aniversari de la seva besàvia, que fa cent anys, en l'illa de Batz, una invitació una mica inesperada i que no sap si acceptar o no, atès que no ha tingut mai relació amb aquesta branca de la seva família. Per altra banda, el seu marit la pressiona amb la idea de tenir un fill, però la Júlia no té gens clar que vulgui ser mare.

  Vaig comprar aquesta novel·la en una botiga de segona mà i feia temps que la tenia al prestatge, per fi m'he decidit a llegir-la i haig de dir que m'ha agradat molt. És la primera novel·la que llegeixo de Gemma Lienas, que a més va rebre el Premi BBVA Sant Joan de l'any 2018. Crec que l'argument és original, la Júlia se m'ha presentat com un personatge proper atès que és ella mateixa qui va narrant el que li passa, com se sent i com veu aquesta família que no coneix i de qui esbrinarà secrets amagats. 

Un home que se'n va

   Vicente Villatoro Porcel va marxar del seu poble cordovès, Castro del Río, als anys cinquanta. Crida l'atenció que ho fes ja gran, prop dels seixanta anys, i després d'haver liquidat el seu negoci de teles. Va marxar cap a Terrassa, on ja hi havia un dels seus fills, i amb el propòsit de començar una nova vida. Vicente havia viscut la Guerra Civil en el bàndol republicà, va ser comdemnat a mort i durant dos anys va esperar l'execució de la sentència, que mai va arribar a fer-se efectiva. Va tornar al seu poble de la posguerra amb un ambient asfixiant que no el va deixar prosperar com ell hauria volgut.

  El periodista Vicenç Villatoro explica la vida del seu avi tot intentant entendre el perquè de les seves decisions i la seva adaptació a Terrassa sent ja un home gran. És un llibre entendridor, llegint com Vicenç explica la vida del seu avi. Tot i això, no m'ha acabat de fer el pes, l'he trobat una mica massa llarg i repetitiu, i finalment l'he deixat a mitges.

Las vidas ajenas

 

 Claude i Daniel són drapaires, un parell de perdedors que es dediquen a buidar pisos de gent que ha mort i a vendre allò que sigui aprofitable. Tots dos són el que en la seva ciutat, Brusel·les, es coneix com a "basura blanca", són uns morts de gana que no són capaços de fer res per prosperar. Un dia tenen la "brillant" idea de fer xantatge amb unes fotos compromeses que han arribat a les seves mans al senyor Lebeaux, un important empresari amb negocis, entre d'altres de diamants, una mica tèrbols sobretot a la zona de l'antic Congo Belga. En Degand és el seu advocat, un home gris però eficient, que haurà de portar la negociació amb els xantagistes.

  Vaig comprar aquesta novel·la, que va rebre el Premi Primavera de novel·la l'any 2005, en una botiga de segona mà, he llegit un parell de novel·les de José Ovejero que m'han agradat. No esperava que la trama d'aquesta novel·la estigués situada a Bèlgica, però he llegit en la contraportada que l'autor fa anys que hi viu.

  M'ha agradat, ha estat una lectura interessant tot i que fa una mica de mal cos, sobretot quan l'autor descriu personatges com l'empresari Lebeaux, un home cruel i sense escrúpols a qui tan se li fa qui hagi de trepitjar per tal d'aconseguir el que vol, tot i que li sobren els diners, és un home amb una supèrbia increïble, tan ben retratat que estic convençuda que en el món n'hi ha uns quants com ell que són els que mouen el "cotarro" en el que vivim. 

Fracàs

   

  La Clàudia i el Domènec són un jove matrimoni benestant de Barcelona, amb dos fills, minyona, segona residència, i tot allò de què gaudeix una parella burgesa ben posicionada. Mentre el Domènec treballa en els seus negocis la Clàudia es dedica a allò que fa una dona de la seva posició: res, atès que per això té minyona que s'ocupa de la casa i els fills. El Blai és un pintor bon amic del Domènec de fa temps i un dia el Domènec li proposa fer un retrat de la Clàudia, cosa que en principi podria semblar correcte, però el Domènec vol que la pinti nua. Al començament tots dos s'hi oposen però la tossuderia del Domènec acaba imposant-se i el Blai comença la seva feina. A mesura que avancen les sessions de pintura la relació entre tots tres s'anirà deteriorant, sobretot per culpa del mateix Domènec: 

"Calia restar llargues estones immòbil sota l'esguard de Domènec i de Blai. Clàudia es veia dins del mirall. Quan Blai pintava, semblava més pàlid. El seu esguard servava una expressió absorta, impersonal. Sota aquest esguard, Clàudia es sentia esdevenir un objecte".

  Aquesta és la primera novel·la que he llegit d'Aurora Bertana i haig de dir que m'ha entusiasmat, m'ha agradat molt com construeix els personatges, molt ben treballats en tan poques pàgines. He llegit comentaris de gent que la posen a l'alçada de Mercè Rodoreda i crec que s'ho mereix, com a mínim amb aquesta novel·la, espero llegir ben aviat alguna altra.

Les coses que t'hauria volgut dir

   El Lluís es retroba casualment amb la Cristina, amb qui va compartir un any d'institut i de qui es va enamorar. La Laia és una model catalana que fa temps que viu a Nova York i que troba a faltar casa seva. El Sergi, el Miquel i també els altres, per ells han passat anys, ara tots tenen una vida, però no tot és satisfactori, es troben en un moment de les seves vides en què no tot ha sortit com ells esperaven, no es poden queixar però... Potser les coses podrien haver anat d'una altra manera, i què hauria passat?

  En aquesta novel·la trobem personatges que tenen en comú trobar-se en un moment determinat de les seves vides en què són adults madurs, el temps ha passat i hi ha coses que haurien volgut que fossin d'una altra manera, és el que jo anomenaria "la insatisfacció dels quarantins". M'ha agradat perquè per la meva edat puc entendre perfectament les seves situacions. Tots ells tenen punts en comú, es coneixen, han tingut amistat. Cada capítol està dedicat a un d'ells. Potser he trobat a faltar un capítol final que els uneixi a tots.

El nedador

 

  En un calorós dia d'estiu en Neddie Merriel decideix travessar el comptat on viu nedant, passant per les cases dels veïns, ja que tots comparteixen un rierol d'aigües verdes que travessa les seves finques, on molts d'ells s'han fet piscines. Fins aquí tot normal, fins que en Neddie va trobant situacions una mica estranyes que no acaba ben bé d'entendre. 

  Aquest és el primer minirelat d'aquest llibret. En el segon relat, La ràdio enorme, trobem un jove matrimoni que tenen una ràdio que els permet escoltar les converses dels veïns.

  El dos relats són molt curts i una mica surrealistes pel meu gust, però van bé per llegir en una estoneta en el transport públic.

Petita crònica d'un professor a secundària

   

  Aquest llibre el va escriure Toni Sala l'any 2001 basant-se en la seva pròpia experiència com a professor de llengua i literatura catalana en un institut de secundària. Tot i que és ficció evidentment es basa en fets reals que ha anat adquirint durant els anys que ha exercit com a professor. És un llibre curt que es llegeix en un parell d'estones, on recull anècdotes, encontres i desencontres amb els companys i també amb els alumnes, la incertesa educativa amb el nou sistema basat en crèdits i els altres canvis que es van produir en aquells anys.

  És un llibre entretingut, també té l'avantatge que Toni Sala escriu molt bé. El que sí que m'ha quedat clar és que estic molt contenta de no haver-me dedicat a l'ensenyament.