La pomera i altres contes

  Ja fa un temps que sembla que s'està redescobrint Daphne du Maurier com a una gran escriptora. De ser coneguda per pel·lícules com Rebecca o Los pájaros, cada cop més s'estan tornant a editar els seus llibres, alguns d'ells desconeguts pel públic en general. Això m'ha passat, tot i que Rebecca el vaig llegir fa anys, desconeixia que hagués escrit tant, i un dels llibres que vaig llegir fa poc, La cosina Rachel, em va sorprendre i agradar. Per això i perquè em venia de gust llegir alguna cosa que no fos un totxo sinó més lleuger i curt, vaig escollir La pomera i altres contes, un llibre de relats que no ho són tan curts, de fet en les 330 pàgines només hi ha set relats, algun d'ells força llarg, com Monte Verità, de quasi 100 pàgines.

  Tots els relats tenen un punt inquietant i alguns inclús voregen la fantasia, com La pomera: el protagonista és un vidu força egoïsta que ha perdut la seva dona fa poc, ell és ara ben feliç sol, i des que la seva dona va morir una de les pomeres del seu jardí comença un estrany creixement, tan estrany que acaba negitejant-lo.

  Les temàtiques dels relats són ben diferents entre ells, fins i tot en l'últim, Cap motiu, el protagonista és un detectiu privat a la recerca dels motius que han portat al suïcidi a una jove esposa embarassada; o en Monte Verità els protagonistes són dos amics excursionistes i muntanyers. Això fa que la lectura sigui molt agradable i entretinguda, molt recomanable.

    

La drecera

  

 

 En un xalet de l'Empordà viu un noi amb els seus pares, que fan de masovers de la rica família propietària del xalet. Aquest noi, de qui no sabrem el nom, narra des dels seus ulls les seves experiències, com viu el seu dia a dia des dels últims anys d'escola fins al moment en què haurà de començar a l'institut.

  Amb aquesta senzilla història, Miquel Martín i Serra aconsegueix que el lector vegi la vida des dels ulls del jovenet protagonista, des de la seva posició i els seus raonaments infantils la majoria de vegades i quasi juvenils a mesura que passa el temps, i així veurem que de vegades no entèn les reaccions dels adults, i també com queda fascinat per les maneres de fer i com són de diferents la família rica, els de Can Fanga, com són anomenats per un dels personatges que formen part de l'entorn del noi. En definitiva, un llibre molt maco, curt però que deixa empremta.

Nosotros en la noche

  Holt és una petita localitat nordamericana on viuen l'Addie i el Louis, són veïns des de fa molts anys, tots dos viuen sols a casa seva, ja que van enviudar fa temps. La soledat els acompanya cada dia, fins al punt que un dia l'Addie es presenta a casa del Louis i li proposa passar una nit junts. Però no una nit boja, ni molt menys, només per fer-se companyia, no estar sol al llit, parlar una mica abans de dormir, al cap i a la fi, foragitar la soledat en què viuen. El Louis queda sorprès però accepta la petició, i poc a poc la relació es va consolidant. Però no tot és tan fàcil com sembla, la gent parla d'ells, els fills no ho veuen amb bons ulls...

  Aquest llibre és l'últim que va escriure Kent Haruf abans de morir i el primer que llegeixo d'aquest autor, el buscava en català per endur-me'l per les vacances, però només vaig trobar a la llibreria aquesta edició de butxaca i vaig pensar que aniria bé per ficar-la a la maleta, i al cap i a la fi m'és igual llegir en català que en castellà, sempre i quan sigui una traducció. És una novel·la molt senzilla i curta, tendra i propera, tot i això al començament no m'acabava d'enganxar i trobava la narració una mica simple, amb detalls que potser m'han semblat superflus però al final he acabat d'entrar bé en la història m'ha emocionat molt. 

La clau anglesa

   A l'hostal de Cruallops la Mercè, vídua des de fa molts anys, serveix a un grup de treballadors els pèssols negres que tant els agraden. Mentre dinen van parlant d'uns i d'altres, potser ficant-se una mica massa en la vida dels altres, inclosos alguns dels que hi són a taula, com en Tomàs de Bancells, mecànic molt eficient que viu amb un parell de gossos en una caseta prefabricada dins la finca del Martí i l'Ester de Cal Ros. El Tomàs assegura que no té família, mentre els companys de taula, pagesos i manobres, li diuen que sí que en té i que són la Fina de l'Albereda i els seus fills. 

   Així comença La clau anglesa, una novel·la que poc a poc ens va introduint en un entorn rural de pobles de quatre cases i masies aïllades, on les famílies es coneixen des de fa anys i les relacions que mantenen entre ells estan molt condicionades per aquesta coneixença. 

   Fa temps vaig llegir La papallona negra, també d'Antoni Pladevall i em va agradar molt, per això quan vaig veure que havia publicat nova novel·la vaig pensar que l'havia de llegir sí o sí, per sort la vaig trobar a la biblioteca, porto dos anys de ruïna econòmica de tants llibres que m'he comprat. Com em va passar amb La papallona negra, la lectura no ha estat fàcil per la manera d'escriure de l'autor, frases molt llargues, desenvolupament de l'acció molt lent i poquíssims diàlegs. El llibre m'ha agradat, no tant com l'anterior, potser perquè és molt més dur i perquè al començament em liava una mica amb els personatges. Menys mal que l'escollit per llegir durant les vacances.

Los ritos del agua

  L'inspector Unai López de Ayala, àlies Kraken, s'està recuperant de les seqüeles que li van quedar després de resoldre el cas dels crims rituals d'El silencio de la Ciudad Blanca. Poc a poc es va reincorporant a la feina, i encara no recuperat del tot es trobarà amb un crim que, un cop més, l'implica personalment, ja que la víctima és la seva primera nòvia, a qui feia molts anys que no veia i que apareix assassinada seguint un ritual celta: estava embarassada i l'han cremat, penjat i submegit en una caldera de l'Edat de Bronze. Unai haurà de retornar al seu passat, a la seva adolescència i a un estiu a Cantàbria que va compartir amb els seus companys de cuadrilla.

  Aquesta novel·la és la segona part de la Trilogia de la Ciudad Blanca, vaig llegir la primera part fa un any i ara he tornat a Vitòria amb la segona. I he tornat de veritat, aprofitant les vacances he passat uns dies a Vitòria i la província d'Àlava, ja que si alguna cosa bona vaig treure de la primera entrega de la trilogia van ser les ganes de conéixer millor el territori on succeeixen els crims d'aquesta saga. Ha estat interessant recórrer els escenaris de la novel·la, m'ha agradat més la visita turística que el llibre, de fet si no hagués estat per les vacances dubto que l'hagués llegit. I és que, com em va passar amb la primera part, no és una novel·la que m'hagi agradat molt, hi ha personatges que trobo poc creïbles, la trama és molt i molt rebuscada, la implicació personal del protagonista crec que li treu credibilitat a la investigació, algunes situacions les trobo massa forçades però li haig de reconéixer que es llegeix ràpid i que fa venir ganes de visitar els escenaris on passa l'acció. A part d'això, poca cosa més puc afegir.

Els privilegis de l'àngel

 

  La Celeste ha intentat suïcidar-se després d'un  patiment personal que dura anys. Però la Celeste no és una senyora gran, encara és jove, arrossega un mal molt profund que l'ha portat durant els últims anys a un procés autodestructiu, causat per la pèrdua de l'amiga de la infància, la Pakutxa. Es van conéixer a l'escola, als anys 70, en la zona portuaria de Pasajes, i des del primer moment van fer una profunda amistat que va quedar abruptament trencada per la desaparició de la Pakutxa.

  Malament comença la cosa si comencem amb un intent de suïcidi, no convida a l'optimisme. Tot i això, Els privilegis de l'àngel és una novel·la profunda, fosca però amb llum, que intenta fer entendre el perquè de determinades actituds de la Celeste, envoltada d'un moment de la història recent que no ajuda gens. Amb aquesta novel·la, la primera que va escriure Dolores Redondo, ja les he llegit totes, vaig començar amb la trilogia del Baztán, que em va agradar força, aquesta m'ha agradat també, tot i que és molt diferent de les altres, però crec que de les sis novel·les que ha escrit aquesta és de les millors.

Insumisas

     

  Actualment qualsevol dona del món occidental pot vestir com li sembli, tant és si porta faldilles o pantalons, cabell curt o llarg. Però això passa des de no fa gaire, abans fins i tot una dona podia anar a la presó si vestia com un home per fer tasques que es consideraven pròpies dels homes. L'autora d'Insumisas, Laura Manzanera, fa un recull històric de dones que tot desafiant les normes es van vestir d'home per viatjar, per anar en vaixell, per dedicar-se a la ciència o la medicina, o per anar a la guerra. Algunes d'elles són conegudes i d'altres no tant, però l'autora s'ha documentat a fons per fer aquest recull força interessant sobre dones que no es van conformar amb la vida que els pertocava només pel fet de ser dones.