Setembre negre

 

  L'estiu de 1972 va començar com un estiu més per a la família del Gigio Bellandi: van deixar casa seva a la localitat de Vinci per anar a la costa, en Gigio, la seva germana Gilda, el pare i la mare. Tant la mare, irlandesa de naixement, com la Gilda són pèl-roges, la qual cosa les fa molt sensibles al sol, i només baixen a la platja a primera i última hora del dia, per evitar exposar-se al sol a les hores més complicades. El pare, un reconegut advocat, va anant i venint en funció del volum de feina que tingui. Tot sembla seguir la rutina dels anteriors estius, però un fet inesperat farà que tot canviï sobtadament, tot trencant la vida del Gigio i la seva família.

  El Gigio ja és un home gran i va explicant amb una gran riquesa de detalls com era la seva vida en aquell estiu de 1972, un noi de dotze anys insegur i molt i molt aficionat als esports, que segueix amb un gran entusiasme, propi de la seva edat. Fins que tot, de cop i volta, s'ensorra.

  Fa un temps vaig llegir El colibrí, de Sandro Veronesi, una novel·la plena de sentiment i molt humana, com ho és també aquest Setembre negre. És un gran escriptor i la traducció de Pau Vidal és magnífica. Tot i això, tinc sentiments contradictoris pel que fa a aquesta novel·la: m'ha agradat i reconec que està molt ben escrita, però a estones se m'ha fet feixuga per la quantitat de petits detalls que en Gigio explica de la seva vida. A més, sovint parla del fet que trasbalsa la seva vida i que està a punt de succeir, però fins ben bé quasi al final no sabrem què és el que passa. Però, com he dit, molt ben escrit, emocionant, tendre i molt profund.