Lucía

   

  Un criminal  banstant sàdic ha assassinat el company de la jove tinent de la Guàrdia Civil Lucía Guerrero, membre de l'UCO: ha aparegut crucificat i enganxat amb cola a la creu en un turó prop de Madrid. Aquest terrible crim farà que la Lucía entri en contacte amb Salomón Borges, un catedràtic de la Universitat de Salamanca que amb un grup d'alumnes han desenvolupat un programa informàtic que ha trobat moltes coincidències entre el crim del company de la Lucía i d'altres tres que es van produir anys enrere, també amb víctimes que van ser enganxades amb cola pel seu assassí.

  Pintava molt bé i havia llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Bernard Minier, autor francès que ja ha escrit una segona novel·la amb la tinent Lucía com a protagonista. Però l'he deixat a la meitat. No m'ha agradat la Lucía ni el seu comportament, gens corporatiu i sempre anant a la seva. Tampoc m'ha agradat el grup d'estudiants que han desenvolupat el programa informàtic, l'he trobat poc treballat tot i que l'entorn universitari de Salamanca m'havia cridat l'atenció. Com a cosa positiva puc dir que es llegeix ràpidament, però com que a mesura que avançava en la lectura em trobava menys a gust l'he deixat. 

Furor botánico

 

  Seguint amb el repte lector de la Biblioteca Sud, necessitava un llibre que tingues flors a la portada, i aquest llibre, Furor botánico, el vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca Vapor Badia, per tant ràpidament el vaig agafar. A mi les plantes mai m'havien cridat l'atenció fins que vaig estudiar botànica a la carrera, des de llavors m'agraden i no paro de mirar-les i esbrinar quines són, sobretot quan vaig per camps i boscos. És normal, doncs, que també aquest títol em cridés l'atenció.

  Aquest llibre recull l'experiència de l'autora, Laura Agustí, amb les plantes, des de ben petita amb els coneixement que li van transmetre àvies i besàvies, procedents d'un poble de Terol, fins a l'actualitat, on per diverses circumstàncies ha deixat la ciutat de Barcelona per establir-se en un poble del Pirineu, on també s'han mudat les seves plantes. Tot el llibre està ple d'il·lustracions, dibuixos molt macos de plantes que ha fet la mateixa autora, plantes d'interior, d'exterior i silvestres. També parla de les propietats medicinals d'algunes d'aquestes plantes, com la farigola, el romaní o la marialluïsa.

Habitacions compartides

   

  La Montserrat és una dona gran que està ingressada a l'hospital després d'una operació. En habitació del costat hi ha el Ricard, un home jove que també ha estat operat arran d'una greu caiguda. Tots dos es van recuperant molt poc a poc, entre visites de metges, infermeres i la família, el temps va passant lentament i en totes aquestes hores buides cadascú va recordant el seu passat, la seva infantesa, amb records que fan mal malgrat els anys passats i que han fet que ara siguin qui són. 

  No puc dir gaire cosa més sense desvetllar la trama d'aquesta novel·la, que passa poc a poc però que ens va donant a conèixer els seus protagonistes, d'una manera senzilla i tendre. Si al començament alguna cosa tenen en comú la Montserrat i el Ricard, a banda de compartir passadís a traumatologia, és l'amor pels llibres. 

  Val a dir que m'ha agradat molt, i és que la Blanca Busquets té alguna cosa especial per crear personatges molt humans i molt propers, aquesta és una de les novel·les que més m'ha agradat d'ella, amb només 218 pàgines m'ha emocionat i entendrit. I si m'ha quedat clara alguna cosa un cop acabada la lectura és que ja trigo a llegir Suite francesa, d'Iréne Nèmirovsky, si llegiu Habitacions compartides sabreu perquè.

Pyongyang

   

  Un cop més m'he apuntat al repte lector de la meva biblioteca de referència, ja és el sisè any que ho faig, i d'aquesta manera trobo llibres que són molt interessants i que si no fos per aquest repte i les seves categories segurament mai hauria llegit. En aquest cas havia d'escollir una novel·la gràfica periodística, una categoria una mica complicada, ja havia llegit fa temps Persèpolis, gran llibre, i no es pot repetir. A la recerca d'aquesta categoria em va sortir Pyongyang, publicada l'any 2005 a Espanya però que trobo que encara és vigent en molts aspectes.

  L'autor, Guy Delisle, és un canadenc dibuixant amb una dilatada carrera. En aquest llibre ens explica la seva experiència a Corea del Nord, on va viatjar per temes laborals. Delisle fa un relat de com és l'estància d'un estranger en un país tan tancat, on l'any 2003 no hi havia internet, tota la poca informació que rebia la població era mitjançant els canals oficials, plens de propaganda a favor del líder suprem, Kim Il-Sung, pare de l'actual president. Els estrangers no tenen cap llibertat de moviment pel país, i han d'anar sempre acompanyats d'un intèrpret, s'allotgen en hotels que són expressament per estrangers, no poden circular lliurement pel carrer, tots els seus moviments estan controlats. Fins i tot, en l'aduana d'entrada al país els telèfons mòbils són requisats. Però en Guy aconsegueix passar amb un llibre prohibit pel règim, 1984 de George Orwell.

   En resum, una novel·la gràfica molt interessant sobre un país que, hores d'ara, continua més o menys igual (de malament).

Mentre la neu sigui blanca

 

 L'Einar és un suec de quaranta anys de pare català i mare sueca. El pare, que es diu Pere, mai li ha explicat perquè va marxar de Catalunya, ni li ha parlat de la seva infantesa i adolescència. Però el Pere ha decidit que li vol explicar tot, no a casa sinó mentre fan un recorregut per un camí que fan molts excursionistes suecs a l'estiu i que ells faran durant el mes de setembre. L'Einar sabrà ara què va passar per que el seu pare mai li hagi parlat del passat. El descobriment d'aquell passat tèrbol de què el pare no li havia parlat farà que l'Einar, que gràcies al pare parla perfectament el català, faci un viatge a Catalunya per tal d'esbrinar del tot el que va passar i el perquè de la fugida del Pere.

  Vaig trobar aquest llibre en el prestatge de la biblioteca, i com que som a l'hivern vaig trobar molt adequat llegir-lo en aquesta època de l'any. És un llibre de desenvolupament lent però que enganxa, que passa en gran part en una zona de Catalunya que podem ubicar tot i que els noms dels pobles són ficticis. També hi ha una petita part que es desenvolupa a Suècia al començament, amb tot de referències a la cultura sami (o lapona, que és amb el nom que coneixem la majoria de gent d'aquí). Tot i que, com ja he comentat, la narració és lenta, no es fa feixuga la lectura, i és molt fàcil empatitzar amb l'Einar. En definitiva, molt recomanable sempre que no es vulgui acció trepidant.