Sin indicios criminales

 

  Manuel Longán és un ex mosso d'esquadra que fa anys de va deixar el cos per un assumpte greu. Va crear una empresa de seguretat amb la qual es guanya la vida molt bé. De manera sorprenent, una setmana abans de la seva jubilació, es reincorpora al cos. Tothom es pregunta perquè ho fa, no té gaire sentit, però en Manuel té un bon motiu: esbrinar qui ha provocat que la seva filla s'hagi suïcidat, hi ha un culpable i ell el vol trobar. Per altra banda, Julián Juárez és un personatge dins el món del narcotràfic que acaba de sortir de la presó amb la idea de fer-se amb el control de la seva zona d'influència, Barcelona i rodalies. Els camins de Manuel i Julián es trobaran irremediablement.

  La portada d'aquesta última novel·la de Rafa Melero és fosca, com ho és el seu el seu contingut, una història crua i dura, amb personatges que tenen molt de realitat, l'autor ho sap ben bé, ja que és mosso d'esquadra des de fa molts anys. La veritat és que posa els pèls de punta, atès que és ben possible que els fets que narra tinguin molt de realitat. No tots els policies són bons, també n'hi ha de corruptes, per desgràcia. M'ha agradat molt, a més la lectura és fa amena i fàcil, ja que està escrita en capítols molt curts que alternen la narració en primera persona del Manuel amb d'altres en què coneixerem els personatges que formen part d'aquesta negra història. 

La desorientació

   

  Algunes mares són difícils; aquest és el cas de la mare de la protagonista d'aquesta novel·la, la primera de l'autora, Montse García Esteve. Aquesta mare ja des d'abans de néixer la seva filla ja era una mica especial, per començar negant els dolors del part, que van fer que la nena neixés dins la botiga de queviures de la família. Aquest naixement anormal, als anys seixanta, va fer que el primer metge que va veure la nena fes un vaticini negatiu: aquesta criatura morirà aviat. Si ja la mare era especial, amb aquesta sentència encara ho va ser més, negant a la seva filla anar a escola, jugar al parc, relacionar-se amb altres nens, tot al·legant que ha de morir aviat. A més de tot això, aquesta mare és freda i distant i només es preocupa per ella mateixa.

 La desorientació té dues-centes pàgines que es llegeixen en un sospir, i el relat en primera persona que fa la nena, i més tard la noia, de qui no coneixerem el nom, és dur, aparentment no hi ha maltractament, però fa patir la injustícia amb que la protagonista és tractada per aquesta mare, a qui ningú para els peus. M'ha agradat molt, m'ha fet patir, he empatitzat molt amb la protagonista ja que gairebé som contemporànies, i he pogut sentir-me a estones identificada amb certs comportaments de la societat de l'època, sobretot en la diferència de tracte i condicions dels nens i les nenes.

El mar que brilla i riu

   El narrador d'aquesta novel·la és el mar, ens explica la història de la Daniela, una dona d'origen sudamericà i molt humil, a qui coneix des de ben petita. La Daniela, tot i les limitacions aconsegueix ser algú. Mentre creix, s'enamora, es fa adulta, treballa, el mar segueix explicant-nos com se sent i què fa.

  No voldria dir gaire coses més d'aquesta novel·la de la qual he llegit només la meitat. Està molt ben escrita però no m'ha agradat gens, ni la història ni la protagonista, en cap moment m'ha enganxat la lectura, més aviat el contrari, massa poètica pel meu gust. Potser no estic acostumada a llegir novel·les d'aquest tipus. Havia llegit abans dues novel·les de Montse Barderi que m'havien agradat força, però aquesta és molt diferent i en cap moment hi he entrat.

Suite francesa

  

 Ha començat la Segona Guerra Mundial, els alemanys han envaït França i s'acosten a París. Això provoca el desplaçament de moltes persones, que fugen cap al sud del país. Qui són aquestes persones? Evidentment hi ha de tot, però veurem famílies burgeses, banquers, aristòcrates, tots ells amb els seus cotxes, i amb els problemes que causa una fugida massiva: manca d'aigua, d'aliments, d'allotjament, de benzina... Alguns d'ells ho porten millor que d'altres, que no entenen com persones respectables com ells no tenen preferència per a allò que necessiten per al seu  benestar: un bon llit en un hotel, un dinar exquisit, un bon lloc on deixar el seu vehicle, carregat no només amb maletes, sinó també amb joies, porcellanes, quadres, i tot allò que consideren de valor i necessari per al seu benestar. 

  Més endavant, en la segona part, ens trobarem en un poble on, un cop firmat l'armistici per part de França, arriben tropes alemanyes, s'estableixen allà com a base d'operacions i entren en contacte amb la gent del poble, grangers, terratinents i aristòcrates, els oficials s'allotgen a les cases de la gent amb recursos i conviuen amb distància i respecte.

  La part final d'aquesta novel·la incabada d'Irène Némirovsky són unes notes de la mateixa autora en què prenia apunts sobre la continuació que tenia prevista, i finalment unes cartes que formen part d'una correspondència entre diferents persones que formaven part de l'entorn de l'autora, morta en el camp de concentració d'Auschwitz l'any 1942.

  Suite francesa és una de les millors novel·les que he llegit mai, és increïble com l'autora és capaç de retratar els personatges que en formen part, l'egoïsme i la crueldat dels burgesos i aristòcrates que es creuen per sobre de la resta del món, no dubten en passar per sobre de malalts, ancians o nens per tal de fer valer el que ells creuen que tenen dret. 

Lucía

   

  Un criminal  banstant sàdic ha assassinat el company de la jove tinent de la Guàrdia Civil Lucía Guerrero, membre de l'UCO: ha aparegut crucificat i enganxat amb cola a la creu en un turó prop de Madrid. Aquest terrible crim farà que la Lucía entri en contacte amb Salomón Borges, un catedràtic de la Universitat de Salamanca que amb un grup d'alumnes han desenvolupat un programa informàtic que ha trobat moltes coincidències entre el crim del company de la Lucía i d'altres tres que es van produir anys enrere, també amb víctimes que van ser enganxades amb cola pel seu assassí.

  Pintava molt bé i havia llegit molt bones crítiques d'aquesta novel·la de Bernard Minier, autor francès que ja ha escrit una segona novel·la amb la tinent Lucía com a protagonista. Però l'he deixat a la meitat. No m'ha agradat la Lucía ni el seu comportament, gens corporatiu i sempre anant a la seva. Tampoc m'ha agradat el grup d'estudiants que han desenvolupat el programa informàtic, l'he trobat poc treballat tot i que l'entorn universitari de Salamanca m'havia cridat l'atenció. Com a cosa positiva puc dir que es llegeix ràpidament, però com que a mesura que avançava en la lectura em trobava menys a gust l'he deixat. 

Furor botánico

 

  Seguint amb el repte lector de la Biblioteca Sud, necessitava un llibre que tingues flors a la portada, i aquest llibre, Furor botánico, el vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca Vapor Badia, per tant ràpidament el vaig agafar. A mi les plantes mai m'havien cridat l'atenció fins que vaig estudiar botànica a la carrera, des de llavors m'agraden i no paro de mirar-les i esbrinar quines són, sobretot quan vaig per camps i boscos. És normal, doncs, que també aquest títol em cridés l'atenció.

  Aquest llibre recull l'experiència de l'autora, Laura Agustí, amb les plantes, des de ben petita amb els coneixement que li van transmetre àvies i besàvies, procedents d'un poble de Terol, fins a l'actualitat, on per diverses circumstàncies ha deixat la ciutat de Barcelona per establir-se en un poble del Pirineu, on també s'han mudat les seves plantes. Tot el llibre està ple d'il·lustracions, dibuixos molt macos de plantes que ha fet la mateixa autora, plantes d'interior, d'exterior i silvestres. També parla de les propietats medicinals d'algunes d'aquestes plantes, com la farigola, el romaní o la marialluïsa.

Habitacions compartides

   

  La Montserrat és una dona gran que està ingressada a l'hospital després d'una operació. En habitació del costat hi ha el Ricard, un home jove que també ha estat operat arran d'una greu caiguda. Tots dos es van recuperant molt poc a poc, entre visites de metges, infermeres i la família, el temps va passant lentament i en totes aquestes hores buides cadascú va recordant el seu passat, la seva infantesa, amb records que fan mal malgrat els anys passats i que han fet que ara siguin qui són. 

  No puc dir gaire cosa més sense desvetllar la trama d'aquesta novel·la, que passa poc a poc però que ens va donant a conèixer els seus protagonistes, d'una manera senzilla i tendre. Si al començament alguna cosa tenen en comú la Montserrat i el Ricard, a banda de compartir passadís a traumatologia, és l'amor pels llibres. 

  Val a dir que m'ha agradat molt, i és que la Blanca Busquets té alguna cosa especial per crear personatges molt humans i molt propers, aquesta és una de les novel·les que més m'ha agradat d'ella, amb només 218 pàgines m'ha emocionat i entendrit. I si m'ha quedat clara alguna cosa un cop acabada la lectura és que ja trigo a llegir Suite francesa, d'Iréne Nèmirovsky, si llegiu Habitacions compartides sabreu perquè.

Pyongyang

   

  Un cop més m'he apuntat al repte lector de la meva biblioteca de referència, ja és el sisè any que ho faig, i d'aquesta manera trobo llibres que són molt interessants i que si no fos per aquest repte i les seves categories segurament mai hauria llegit. En aquest cas havia d'escollir una novel·la gràfica periodística, una categoria una mica complicada, ja havia llegit fa temps Persèpolis, gran llibre, i no es pot repetir. A la recerca d'aquesta categoria em va sortir Pyongyang, publicada l'any 2005 a Espanya però que trobo que encara és vigent en molts aspectes.

  L'autor, Guy Delisle, és un canadenc dibuixant amb una dilatada carrera. En aquest llibre ens explica la seva experiència a Corea del Nord, on va viatjar per temes laborals. Delisle fa un relat de com és l'estància d'un estranger en un país tan tancat, on l'any 2003 no hi havia internet, tota la poca informació que rebia la població era mitjançant els canals oficials, plens de propaganda a favor del líder suprem, Kim Il-Sung, pare de l'actual president. Els estrangers no tenen cap llibertat de moviment pel país, i han d'anar sempre acompanyats d'un intèrpret, s'allotgen en hotels que són expressament per estrangers, no poden circular lliurement pel carrer, tots els seus moviments estan controlats. Fins i tot, en l'aduana d'entrada al país els telèfons mòbils són requisats. Però en Guy aconsegueix passar amb un llibre prohibit pel règim, 1984 de George Orwell.

   En resum, una novel·la gràfica molt interessant sobre un país que, hores d'ara, continua més o menys igual (de malament).

Mentre la neu sigui blanca

 

 L'Einar és un suec de quaranta anys de pare català i mare sueca. El pare, que es diu Pere, mai li ha explicat perquè va marxar de Catalunya, ni li ha parlat de la seva infantesa i adolescència. Però el Pere ha decidit que li vol explicar tot, no a casa sinó mentre fan un recorregut per un camí que fan molts excursionistes suecs a l'estiu i que ells faran durant el mes de setembre. L'Einar sabrà ara què va passar per que el seu pare mai li hagi parlat del passat. El descobriment d'aquell passat tèrbol de què el pare no li havia parlat farà que l'Einar, que gràcies al pare parla perfectament el català, faci un viatge a Catalunya per tal d'esbrinar del tot el que va passar i el perquè de la fugida del Pere.

  Vaig trobar aquest llibre en el prestatge de la biblioteca, i com que som a l'hivern vaig trobar molt adequat llegir-lo en aquesta època de l'any. És un llibre de desenvolupament lent però que enganxa, que passa en gran part en una zona de Catalunya que podem ubicar tot i que els noms dels pobles són ficticis. També hi ha una petita part que es desenvolupa a Suècia al començament, amb tot de referències a la cultura sami (o lapona, que és amb el nom que coneixem la majoria de gent d'aquí). Tot i que, com ja he comentat, la narració és lenta, no es fa feixuga la lectura, i és molt fàcil empatitzar amb l'Einar. En definitiva, molt recomanable sempre que no es vulgui acció trepidant.

La península de las casas vacías

   Odisto és un pagès de Jándula (nom fictici però d'un poble real), un poble  de la província de Jaén, casat i amb un grapat de fills. L'odissea d'aquesta família al llarg de la Guerra Civil és l'eix principal d'aquesta novel·la, d'estil una mica peculiar: el denominat "realisme màgic", que exactament no sé què vol dir, atès que és el primer cop que llegeixo una novel·la escrita així. M'ha semblat entendre que és una barreja de realitat i fantasia: un nen cec recupera la vista després d'una apagada; un fotògraf de guerra trepitja una mina i no aixeca el peu durant quaranta anys; i d'altres exemples semblants de coses que suposo que tenen un simbolisme especial que no sé com valorar. El que sí que m'ha agradat és com l'autor fa aparèixer personatges reals, com Unamuno, Mercè Rodoreda, Picasso, Azaña, Orwell i mols altres, que no tenen un paper destacat en la narració, només són aparicions puntuals però molt ben encaixades.

  Haig de dir, tot i aquest "realisme màgic" que no m'ha acabat de convèncer, que aquest totxo de quasi set-centes pàgines és un novel·lón, una història sobre la Guerra Civil que commou de veure no només la tragèdia d'una família sinó la d'un país. Molt recomanable. 

Demolició

   

  En Rafel Egidi és professor universitari, ja en la dècada dels 50, respectat pels seus alumnes, feliçment casat des de fa anys amb l'Elsa i amb una filla de disset anys. Un dia rep una trucada dels Mossos d'Esquadra on li notifiquen que ha estat denunciat per violació, cosa que el deixa ben estabornit, ell és ben conscient que mai ha violat cap dona. A partir d'aquí comença un procés sense aturador: declarar a comissaria davant dels Mossos, buscar-se un advocat, explicar-ho a la dona i la filla... A més, el Rafel és un personatge relativament conegut, atès que col·labora en una tertúlia de ràdio i una altra a la televisió. Com era d'esperar, ràpidament li demanen que deixi de col·laborar, inclús el rector de la universitat li demana que s'agafi una baixa per evitar un soroll mediàtic que pot afectar el prestigi de la institució. 

  He llegit altres llibres de Llort i m'han agradat, vaig trobar fa uns dies aquest últim a la biblioteca i, dit i fet, cap a casa. Trobo que l'autor ha estat molt valent en tractar en una novel·la un tema com una violació que aparentment és falsa, com afecta al protagonista, un home més aviat normalet. Es plantegen altres temes: el masclisme de la societat en què vivim i el que han viscut les anteriors generacions per una banda, i com tot un procés judicial abans de finalitzar ja condemna l'acusat. Molt controvertit tot plegat, fa pensar i molt. 

La cosina Phillis

   

  El jove Paul marxa de casa dels pares a Birmingham per treballar en l'obra del ferrocarril, quedant sota la tutel·la del senyor Holsworth, l'enginyer. Casualment, a prop d'on desenvolupen la seva feina hi viu el reverend Holman i la seva família, que són parents llunyans del Paul, que aprofitarà per visitar-los i així sortir de la rutina de la feina. És així com coneixerà la seva cosina, la Phillis, una noia joveneta culta i amb una gran sensibilitat.

  Feia temps que tenia ganes d'estrenar-me amb Elisabeth Gaskell i he aprofitat aquesta petita novel·la de la col·lecció Petits Plaers de Viena que vaig trobar en el prestatge de novetats de la biblioteca. M'ha agradat com està escrit, els dos protagonistes, en Paul i la Phillis, estan ben treballats, la lectura és lleugera tenint en compte com escriuen alguns autors de l'època victoriana. L'únic que no m'ha acabat de convèncer ha estat el final, estic d'acord en com tanca l'autora la història però ho fa d'una manera una mica brusca, crec que aquí podria haver definit una mica més. Però en general el balanç ha estat bo.