El descontento

   

 Marisa, de trenta-dos anys, treballa en una empresa de publicitat i té un càrrec intermedi. La Marisa no és feliç, es passa la major part de la seva jornada laboral mirant d'amagat vídeos de Youtube de qualsevol cosa, tot i que de tant en tant treu informació per a algun tema relacionat amb la seva feina. A part d'això,no li agraden els seus companys de feina, s'estima més treballar a l'agost perquè hi ha menys personal, està molt desmotivada  i ha de prendre ansiolítics per suportar el dia a dia. A més, el seu cap ha tingut la brillant idea d'organitzar un cap de setmana per a tots els treballadors en un hotel per tal de fer unes jornades motivacionals, i això ha acabat amb les seves escasses forces.

  Havia llegit crítiques de tot tipus sobre aquesta novel·la, de bones i de dolentes, i aprofitant que estava disponible a la biblioteca vaig reservar-la. Al començament la Marisa no m'ha agradat gens, l'he trobat infantil i capriciosa, fins i tot vaga, contínuament queixant-se d'una situació laboral que no li motiva però tampoc fa res per canviar-la. Cap a la meitat del llibre l'he començat a entendre més i com ha arribat a la situació en què es troba, he empatitzat molt més amb ella, viu sola, quasi no té amics, no pot amb la seva feina de publicista que ha de fer per pagar-se les factures, es refugia en el consum d'ansiolítics com si fossin caramels i d'alcohol. Però el final no m'ha agradat gens, l'he trobat precipitat i poc encertat, tot i que té el seu punt, el seu sentit de l'humor una mica negre en vista de com es desenvolupa tot plegat. L'he puntuat amb tres estrelles perquè no he contemplat la possibilitat del 2,5, m'hagi agradat o no la Marisa (que és que no) trobo que el plantejament de la novel·la és bo però se li podria haver tret molt més suc.

L'últim tren

 

  La Teresa i l'Andreu són un matrimoni amb vint-i-sis anys de convivència, aparentment còmoda i feliç. Ella és una respectada advocada en el bufet on treballa des de fa molts anys i ell ara fa un temps que treballa en una agència immobiliària, després d'haver treballat a altres llocs diferents. Porten una existència plàcida i tranquil·la amb el seu gos i la seva casa amb jardí, un cop l'única filla que tenen s'ha independitzat. Però. Però no tot és tan maco com sembla, la rutina, els petits retrets domèstics, el desencís, sense que ells mateixos se n'adonin, fa mella i crea esquerdes. 

  L'últim tren té tres parts diferenciades: en la primera s'escolta la veu interior de la Teresa, de com veu ella el seu dia a dia a la feina, a casa, amb l'Andreu, en una convivència on cadascún d'ells ha anat agafant un paper dins el matrimoni, qui s'ocupa de la casa, la filla, els avis, els petits temes domèstics; en la segona part l'Andreu exposa el seu pensament, després d'haver patit i superat un infart i de com veu que la vida se li escola i també l'oportunitat de recuperar la il·lusió per viure. I en la tercera part, com no pot ser d'una altra manera, es veure el desenllaç d'aquesta situació.

  Fa anys vaig llegir Temps de perdre, de la mateixa autora, Maria Mercè Roca, i crec que aquest llibre va en la mateixa línia, amb un estudi de la mentalitat dels personatges i amb un punt de tristor i desencís. És per això que m'ha agradat però sense escarafalls, també perquè he trobat la situació de la parella molt típica i tòpica.

Soldados de Salamina

   Un periodista que viu a Girona i que ha escrit dues novel·les sense gaire èxit, s'interessa per un fet força sorprenent ocorregut durant la Guerra Civil: l'ideòleg falangista Rafael Sánchez Mazas va escapar miraculosament d'un afusellament massiu al final de la guerra. Aquest periodista, que no és un altre que el propi Javier Cercas, decideix investigar com va succeïr aquest fet i fa una recerca dels supervivents que encara queden d'aquella època, i que viuen relativament a prop, ja que els fets van passar al santuari del Colell. 

  Aquesta novel·la, narrada en primera persona, està basada en un fet real, efectivament Sánchez Mazas va sobreviure no només a l'afusellament, sinó que a més va fugir després i en la seva fugida un soldat armat el va trobar però no el va delatar. Sánchez Mazas mai va oblidar aquest soldat i explicava el cas anys després. 

  Soldados de Salamina, que compta amb una adaptació cinematogràfica que encara no he vist, és una novel·la no gaire llarga, estructurada en tres parts en què molt del contingut és real. M'interessava molt tant per l'autor com per la pròpia història, feia temps que tenia el llibre a casa i aprofitant una iniciativa d'Instagram de Raquel (@tontoelquenolea) de lectura conjunta d'autors extremenys he aprofitat per llegir-la. Tot i que m'ha semblat un bon llibre m'ha agradat menys del que esperava, potser perquè esperava una obra mestra i no ho és. Al començament se m'ha fet una mica lenta la lectura perquè es parla de molts personatges històrics com Líster o Indalecio Prieto, per posar un exemple, que em sonaven però no els ubicava gaire i he hagut de fer servir la vikipèdia per il·lustrar-me una mica. També hi ha dos personatges que no m'acaba de convèncer com s'han tractat dins la narració dels quals no puc dir res sense fer spoiler. En definitiva, un bon llibre, sí, però pel meu gust una mica sobrevalorat.