Permagel

    Després de l'esclat literari de Permagel pensava que trigaria més temps a llegir-lo, a la reserva que vaig fer a la biblioteca tenia unes set persones al davant, però com que és un llibre curtet i es llegeix ràpid només he hagut d'esperar un parell de mesos. I ha valgut la pena? Doncs no ho sé. Les expectatives eren altes i això sol ser un mal presagi. 

   Permagel és el monòleg interior d'una dona poc convencional que es caracteritza per ser lesbiana i tenir tendències suïcides des de ben joveneta. La vida va passant i ella no troba el seu lloc en el món, començant per no escollir la carrera que més l'interesa, flirtejar amb diferents formes de morir i mantenir apassionades relacions amb altres dones.  

     La meva impressió ha estat més aviat una mica decebedora, tot i que he trobat alguna que altra reflexió de la protagonista bastant encertada. No és un mal llibre però personalment trobo que no n'hi ha per tant. O potser, com m'ha passat amb d'altres èxits o descobriments editorials, no he sabut entendre el que volien transmetre.

El cel no és per a tothom

  L'Eva i la Sara són dues bessones tan idèntiques com diferents, fins i tot sembla que cadascuna d'elles hagi fet el que ha pogut per assemblar-se el menys possible a l'altra. El Pep, germà petit de les bessones, ho pateix com pot, tot i que intenta manternir-se al marge de les disputes entre les germanes. Després d'uns anys de distanciament entre les germanes, un fet important provoca que l'Eva demani ajuda al Pep per tal que la Sara li doni un cop de mà.

  La nova novel·la de Marta Rojals narra quaranta anys en la vida d'una família, tan normal i tan plena de problemes com qualsevol altra, per això resulta tan propera, tan fàcil endinsar-se en aquesta família com si el lector ho estigués vivint des de dins. Els personatges són ben autèntics. El Pep, germà petit i etern adolescent. L'Eva, rebel quan era adolescent i ben clàssica en la seva maduresa. La Sara, nineta dels ulls del seu pare que li ha encomanat la seva passió pels avions, independent fins al límit. El pare, amb la invalidesa des de ben jove i dedicat en cos i ànima a les seves estimades maquetes d'avions. La mare, sempre de mal humor, sempre menyspreant el seu home, perruquera als baixos de casa seva. Aquestes quatre paraules sobre aquests personatges són un resum massa simple de la profunditat i complexitat amb què la Rojals els ha creat.

  Poques vegades he corregut a la llibreria a comprar una novetat, i aquesta ha estat una d'elles. La majoria de vegades mentre llegeixo miro els personatges des de la distància, però amb El cel no és per a tothom ha estat al contrari, jo estava dins del llibre, veia la Sara i l'Eva discutir, prenia partit, intentava entendre les raons d'una i l'altra. I més encara quan el temps en què es desenvolupa la narració m'és pràcticament contemporani, quan són adolescents veig el context de la meva adolescència, quan són adultes joves puc entrendre perfectament el món i les idees que les envolta. 

  Resumint, una lectura fantàstica i molt especial, d'aquelles que et deixen un bon regust i que trigues a desar en un racó de la memòria.

Geranios en el balcón

   Rosario y Remedios són dues germanes de família acomodada de principis del segle XX que viuen a Málaga amb el pare i els altres germans. De cop i volta, l'empresa familiar fa fallida, han de vendre-ho tot i marxar per començar una nova vida i un nou negoci a Algeciras, amb moltes menys comoditats de les que tenien abans. Després d'un temps de vida gris i d'una desgràcia familiar, totes dues decideixen marxar cap a Barcelona, on la Rosario vol fer realitat els seus somnis. La Remedios intentarà també trobar el seu camí, molt diferent a les ambicions de la seva germana. 

  Amb Geranios en el balcón l'autora, Carolina Pobla ha volgut fer un homenatge a la seva pròpia família, explicant la seva història des de joves fins a la maduresa, un cop passada la Guerra Civil i fins als anys 50 aproximadament. Està redactada en un llenguatge molt planer i senzill, tal vegada m'ha semblat que estava veient una telenovel·la de les que fan al migdia a la TV1. Se m'ha fet distreta, una lectura lleugera sense cap pretensió.