dijous, 19 d’abril del 2018

Recursos inhumans

   L'atur és un gran problema social en els països occidentals; i més greu és pels qui ho pateixen, sobretot si l'aturat passa dels cinquanta anys, com li passa a l'Alain, el protagonista. Trobar una feina digna es converteix en un repte gairebé impossible, a més que com a persona se sent menyspreat i invisible per a les empreses. Així és com l'Alain es troba, qualsevol feina és vàlida per ell, que va ser cap de recursos humans durant molts anys. Ara treballa només tres hores per un sou miserable, una feina no qualificada que ha trobat mitjançant els serveis d'ocupació. Però un incident amb el seu cap fa que l'Alain arribi al límit de la seva resistència. En aquest moment crític és quan se li presenta l'oportunitat de tornar a treballar en la seva professió: una gran empresa prepara un procés de sel·lecció en què l'Alain participa fins arribar a l'última prova, que consisteix en participar en un joc de rol amb ostatges. Desesperat com està, l'Alain es dedica a preparar-se a fons per a aquesta prova, arriscant-ho tot, fins i tot allò que més estima: la seva pròpia família. 
  Recursos inhumans està estructurat en tres parts: abans, durant i després. Comença amb la narració en primera persona per part de l'Alain del neguit que pateix des que va perdre la feina. No voldria donar més detalls per no fer un spoiler, només diré que hi ha girs inesperats que converteixen la novel·la en quasi bé un thriller. També cal remarcar com l'autor, Pierre Lemaitre, descriu la part més fosca del món empresarial, sense escrúpols a l'hora d'aconseguir el perfil de treballador desitjat, i com l'atur pot arribar a destrossar la persona que ho pateix. 
   Vaig estar a punt d'abandonar el llibre sobre la pàgina 100, de tan malament que m'ho estava fent passar l'actitud de l'Alain, que semblava que hagués perdut per complet el seny i que abocava la seva família a la desgràcia; aquí haig de reconèixer el mèrit de l'autor, que va aconseguir que realment m'endinsés profundament en la tramaPer sort no ho vaig fer, la lectura ha sigut una experiència impresionant, està molt ben escrit fins al punt d'endinsar tant al lector que sembla que estigui ben bé al costat de l'Alain en la seva boja carrera per aconseguir el lloc de treball que tant necessita per la seva salut mental. 

4 comentaris:

  1. Jo el vaig abandonar. Reconec que Lemaitre no acaba d'agradar-me. Tinc pendent llegir alguna cosa de la saga Verhœven a veure si em convenç. De moment ni aquest ni Vestido de novia ho han fet

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs trobo que li estàs donant força oportunitats, et seguiré amb aquest autor a veure com va.

      Elimina
  2. En Lemaitre el trobo molt heavy, molt gore, molt incòmode de llegir, així que passo d'ell. Em sap greu, eh? Però he llegit alguns que em van recomanar moltíssim, i ho vaig passar fatal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que té mèrit per part de l'autor aconseguir que el lector ho passi malament com jo ho he passat. No em penedeixo gens d'haver-lo llegit, però dubto que ho torni a fer.

      Elimina