Algú com tu

    La Gina va perdre la mare als nou anys. Quan en té divuit, per casualitat coneix un home estranger que porta una targeta de visita de la seva mare que va trobar en un llibre i que l'està buscant. Aquest esdeveniment provoca la curiositat de la Gina per conéixer qui i com era la seva mare, de qui pràcticament no guarda cap record. Passen els anys i, arran la mort de la tieta Júlia a França, arriben a mans de la Gina unes cartes que anaven adreçades a la seva mare i que van ser escrites quan la Gina era petita, una mica més tard d'un viatge de quatre dies que va fer la mare a París pel casament de la tieta Júlia.

    Després d'haver llegit  Se sabrà tot i descartar continuar amb la història de Dani Santana, Algú com tu tenia ganes de llegir-la perquè significava un canvi de registre substancial en Xavier Bosch i a més va ser uns dels llibres més venuts per Sant Jordi sinó el que més, a més del premi Ramon Llull. Haig de dir que en Bosch escriu molt bé, i si no fos per això hauria deixat el llibre a mitges. Per una banda, la recerca per part de la Gina sobre la seva mare l'he trobat interessant i m'ha enganxat, però no tant la curta però intensa història d'amor entre la seva mare i el Jean-Pierre, a qui coneix en la boda de la Júlia. Potser perquè m'he fet gran, potser perquè en aquests moments em sento més identificada que mai amb Els amics de les Arts i Ja no ens passa, o vés a saber per què, el cas és que hi ha detalls en els dos personatges (la mare de la Gina i el Jean-Pierre) que no m'han acabat de convéncer o no he sabut entendre. I no vull dir més per no espatllar la novel·la a qui la vulgui llegir.

    Malgrat això, com he dit abans, en Xavier Bosch escriu molt bé i és molt possible que torni a llegir algun llibre seu si continua escrivint, sempre i quan no sigui el protagonista el Dani Santana...

La cara B

    La Generalitat valenciana és un pou de corrupció, dominada per un partit que porta uns vints anys governant, o més aviat manant i fent allò que més convé a les butxaques de determinats polítics. El jove Marc és fill d'un alt càrrec el govern que va haver d'abandonar el país fa anys, acusat de múltiples delictes econòmics. Tot i això, el Marc viu com un rei, fent veure que és escriptor però mai no ha escrit res, vivint ell i la seva mare d'uns diners que no saben o no volen saber d'on venen però tant els hi és, mentre puguin mantenir el seu alt ritme de vida. L'Helena és una periodista incisiva i molt treballadora, amiga del Marc, que investiga uns crims que han sacsejat la vida pública: la mort de d'un conseller i d'un alt càrrec del govern. L'Helena demana ajuda al Marc per investigar aquests crims.
    Aquesta no és una novel·la negra clàssica, on hi ha un criminal que no se sap qui és; però tampoc no importa massa, perquè allò realment engrescador és la trama, els fets que es desenvolupen al llarg de la narració, que ja són prou interessants per desviar l'atenció de l'objectiu final del lector, saber qui és l'assassí. Tot això adobat amb un entorn que resulta desgraciadament actual: la corrupció política al País Valencià.
    La cara B és un llibre que es llegeix ràpid, amb ritme i dinamisme, amb frases curtes, molt entretingut i actual, amb un protagonista molt pijo però que cau bé.

Lola

    L'Àgueda torna a la que havia estat la seva casa després de vint anys en què pràcticament no han sabut res d'ella. Ubicada en un poble de Mallorca, la mansió familiar, on havia conviscut amb l'àvia, els tiets i els cosins Pau i Guillem, s'ha convertit en una acollidora casa de turisme, única solució que van trobar el cosí Pau i la seva dona per mantenir la casa. Per què torna l'Àgueda després de tants anys? Aquesta és la pregunta que es fan en Pau i en Guillem.
    I la pregunta que em faig jo: per què he tornat a llegir aquesta novel·la, que tenia a casa des de l'any 1999, quan la vaig llegir? Malgrat tenir una pila de llibres per llegir molt més actuals, traient la pols de la biblioteca de casa la vaig trobar i no en tenia un mal record. Havia llegit també Ets la meva vida, ets la meva mort, de la qual no recordo gairebé res, i vaig començar Màrmara dos cops i no vaig ser capaç de passar de la pàgina 50. Vaig googlejar una mica i he trobat que Maria de la Pau Janer ha escrit una nova novel·la. Les crítiques són demolidores, tant de la nova com de les antigues.
    Lola és una història exageradament intimista, excessivament descriptiva, plena de detalls molts d'ells superflus, fins el punt que saltant línies no es perd el fil de la lectura. Les dones en són les protagonistes, dones que mai expressen els seus sentiments, porugues, callades, incapaces de prendre les regnes de les seves vides i que fugen constantment d'una existència que les oprimeix. 
    La relectura m'ha servit per descartar definitivament tornar a llegir algun llibre de la Janer, si és que algun cop se m'havia passat pel cap aquesta idea. Això no vol dir que a estones no hagi gaudit de la lectura.