La noche de los tiempos

    Encargué en la biblioteca La noche de los tiempos. Pero no era mi tiempo. Es un libro que hacía tiempo que tenía ganas de leer, incluso estuve a punto de comprarlo hace unos meses, porque como no tengo mucho tiempo, pedir un libro de este tipo en la biblioteca me estresa, sólo un mes para leer más de novecientas páginas,   si no es en vacaciones me resulta prácticamente imposible.

    El jueves lo empecé con mucho entusiasmo, pero no pude pasar de la página 80. ¿No era el momento adecuado para  un libro de este tipo? Muy descriptivo, frases muy largas, muy poco movimiento. Se me hacía una montaña seguir.

    A veces, según un estado de ánimo que ni yo misma puedo decir cual es, porque me siento igual que siempre, apetece leer cosas más sencillas, aunque no por ello menos profundas, libros por los que tengo la sensación de deslizarme sobre su contenido poco a poco, como si nadara en una piscina vacía con el agua en calma, sólo para mi y mi libro. En cambio, hay otros, como éste, que me dan la sensación de que caigo dentro un pozo de páginas y más páginas, con una cuerda fina por la que voy escalando despacio hasta que consigo acabarlo.

 

   Pero como nadie me obliga, sólo yo, y este libro estará siempre en la biblioteca, lo dejo para otra ocasión.  Seguro que es un novelón, una obra maestra. No me voy a sentir peor por ello.

Carlota Fainberg

    Una altra novel·la curta de la biblioteca, en què dos viatgers mantenen una conversa en l'aeroport de Pittsburg mentre esperen que surtin els seus respectius vols, endarrerits per culpa d'una tormenta de neu. De fet, més que una conversa, és un monòleg, en el qual un dels viatges explica a l'altre una història secreta que va viure en un hotel de Buenos Aires, ciutat on es dirigeix l'altre viatger.

     Prometia més, començament i desenvolupament interessants, final una mica decebedor. Només havia llegit Plenilunio del Muñoz Molina, i em va agradar molt, i tinc a la llista La noche de los tiempos, però és un totxo i s'haurà d'esperar una mica. També em sembla una mica excessiu l'ús de mots i expressions en anglès en el pensament del protagonista.    

Tuya

    De tant en tant s'ha d'anar a la biblioteca i remenar. Així és com he trobat aquesta delícia, Tuya, de Claudia Piñeiro, escriptora argentina de qui no havia sentit parlar mai. Només 167 pàgines, amb lletra gran, però que fan passar una bona estona.

    Una ama de casa burgesa troba per casualitat una nota amb un cor pintat amb rouge i signat "Tuya", cosa que li fa obrir els ulls i descobrir la infidelitat del seu marit. Però ella reacciona amb imaginació, demostra que no és cap dona passiva i fins on pot arribar per mantenir el seu matrimoni. A tot això, la filla adolescent, ignorada i mimada a parts iguals pels pares, viu la seva pròpia realitat.

    Molt divertit, i amb aquest accent encisador que només els argentins poden donar al castellà. 

Una noche en el club

     Novel·la de l'escriptor francès Christian Gailly, explica la història de Simon Nardis, expianista de jazz reciclat per motius de salut en enginyer de calefaccions industrials. Però, a pesar de haver expulsat el jazz de la seva vida, no ho ha oblidat, i la casualitat el porta de nou a un club on toca un grup de músics americans, i on la propietària, una atractiva dona americana (la Debbie), el fa caure en la temptació de tornar a tocar.

    És un llibre curtet, de 147 pàgines, que es llegeix ràpidament, i que està escrit d'una manera molt peculiar, amb frases molt curtes que sembla que estiguin expressant el pensament d'una persona. 

L'he llegit en un tres i no res, i encara que no m'ha entusiasmat, ha estat una petita descoberta. 

Vida y destino

Magnífica novel·la de Vasili Grossman, cal llegir-la amb molta calma i amb un ànim predisposat. Mostra de manera molt realista la crueldat de la guerra, com arruïna la vida de les famílies, fins a quin punt pot arribar la degradació humana. Tot això exposat des de diferents punts de vista: no és el mateix la guerra per un soldat soviètic que per un físic teòric que treballa en un laboratori, o que per una treballadora d'una fàbrica. 

És difícil de llegir, no només per la temàtica, sinó per la gran quantitat de personatges que surten, molts d'ells relacionats familiarment, però cadascun amb el seu nom, cognom, patronímic i diminutiu!

Cal parar atenció a la crítica que fa a les col·lectivitzacions fetes per Stalin en l'any 1937, i que van suposar la mort per fred i gana de milers de camperols. També a la construcció de camps d'extermini, i a la rendició de les tropes alemanyes (al cap d'uns mesos havien mort per fred, gana o malaltia el 90% dels soldats rendits).

Una de les millors novel·les que he llegit.

Últimes lectures

    He llegit al mateix temps dos llibres: El perquè de tot plegat, de Quim Monzó, i Las tierras prometidas, de Joan Barril (en castellà perquè així me'l van regalar a La Caixa, no sé per què).
Pel que fa al primer, no està malament, segurament és un llibre de culte, perquè fins i tot a les escoles el donen com a lectura obligatòria, però a mi no m'ha fet el pes, no m'agraden les llibres de relats curts, per molt bons que siguin.
    Pel que fa al segon, m'ha agradat més, sobretot la part en què parla del germà de Fidel Castro, personatge per mi totalment desconegut i que m'ha sorprès agradablement. Tot comença en un cayo a l'illa de Cuba, on un grup de gent espera en l'aeroport que arribi un avió que no arriba a causa d'una alerta per un huracà. Dels personatges que hi ha, un d'ells, una dona gran, comença a explicar la història de la seva joventut, quan vivia en aquest cayo, justament en l'època en què Fidel Castro començava la seva revolució.

Risa en la oscuridad

Risa en la oscuridad es una novela de Vladimir Nabokov, escrita en 1938. No sé si era muy frecuente en esa época que señores maduros mantuvieran relaciones con jovencitas adolescentes, tal como sucede en este libro (creo que en Lolita también pasa, aunque éste no lo he leído). El protagonista, Albinus, vive una vida más bien sosa con su mujer y su hija, a la que se describe en el libro como fea y con poca gracia, cosa que encuentro más bien cruel para referirse a una hija. Albinus conoce a una adolescente de la que se enamora locamente, hasta el punto de dejar a su familia por ella y consentirle todos los caprichos que ella le pide contínuamente. Incluso consiente en llevarse de vacaciones a un "amigo" común que en realidad es un antiguo amante de ella, y con la que mantiene relaciones a escondidas de Albinus sin que él sospeche nada.

Nunca antes había leído nada de Nabokov, no conozco su estilo ni los temas que trata. Esta novela me ha parecido una paranoia del autor, pero como digo, a lo mejor es su estilo. Los personajes me resultan algo inquietantes y descritos desde un punto de vista muy crudo. En fin, que todo resulta un poco sobrecogedor.