Últimos días en Berlín

  L'esclat de la Revolució Russa, amb l'abolició de la propietat privada entre d'altres coses, provoca la fugida de Sant Petersburg de la família Santacruz, un matrimoni format pel pare Miguel, treballador de l'ambaixada espanyola i la seva esposa russa Verónika. Amb ells van els seus quatre fills, el més gran d'ells, Yuri, serà el protagonista d'aquesta història. Yuri i part de la seva família acaben a Berlín, i l'any 1933 són testimonis atònits de com Hitler arriba al poder, la societat alemanya ja s'estava transformant i amb aquest fet el nazisme s'implementa de manera definitiva a Alemanya. El jove Yuri, que ha acabat treballant per a l'ambaixada espanyola a Berlín, no es deixa arrossegar per l'odi als jueus, al contrari, per ell són persones com qualsevol altra, intenta mantenir el seny en mig de la bogeria antijueva. Serà durant aquest temps que coneixerà la Claudia, una dona de gran bellesa que pertany a una família partidària del nazisme.

  Últimos días en Berlín és una novel·la de més de sis-centes pàgines, finalista del Premi Planeta 2021 i d'una autora desconeguda per mi fins ara, Paloma Sánchez-Garnica, que casualment aquest any ha guanyat aquest premi. No acostumo a llegir cap Premi Planeta, no m'agraden, inclús els d'autors que habitualment llegeixo. Val a dir que he trobat alguna excepció, però em fa la impressió que el premi va més dirigit a un escriptor que a una novel·la. Si he acabat llegint aquest llibre és perquè me l'han deixat i amb bones referències. I haig de dir que està força bé pel que m'esperava, es llegeix ràpid tot i ser un totxo, m'ha recordat una mica L'hivern del món de Ken Follet, això sí, tot salvant les distàncies, i amb un final una mica ensucrat pel meu gust.

La conformista

   

  L'Eva i en Pere tenen un negoci propi que els absorbeix completament: una rostisseria. L'olor de pollastre a l'ast l'Eva la té enganxada a sobre i arriba a obsessionar-se amb aquesta olor que no troba com treure-se-la de sobre. Més que l'olor el problema és la manca de temps, cosa que s'agreuja amb l'arribada dels fills. Això fa mella en la relació de parella i en la pròpia estabilitat mental de l'Eva, que pensa que la seva vida no és com ella la imaginava de joveneta.

  La conformista és la primera novel·la d'Alba Dedeu, de qui vaig llegir fa temps i per casualitat un llibre de relats curts que va escriure fa temps, L'estiu no s'acaba mai, i que em va agradar força. Aquesta novel·la és molt curta i està escrita en primera persona, l'Eva ens explica poc a poc la seva vida i com se sent en cada moment, com va evolucionant com a persona a mesura que passa el temps. I és que la vida de l'Eva s'assembla a la de moltes dones d'una generació que pateixen del mateix: manca de temps per elles mateixes i per la parella, l'educació dels fills, la pèrdua d'il·lusions, el dia a dia que acaba ofegant. 

  Sincerament crec que el títol no és adequat, jo no diria que l'Eva és una conformista, sinó més aviat que no li queda més remei que tirar endavant amb el que té, sí que és cert que això potser es podria anomenar conformisme però a mi em sembla que és més prendre una decisió sobre quin camí seguir a la vida. Potser és una novel·la massa curta i que no aprofondeix molt en els personatges, però a mi m'ha agradat força, és l'estil de l'autora que fa que hagi empatitzat molt amb la protagonista. 

Vots de sang

   

  A Andorra estan en marxa les eleccions comunals, els candidats s'afanyen a recollir el recolzament dels votants porta a porta, i així ho està fent en Roc Fuertes a la parròquia d'Ordino, on vol renovar el seu mandat. En Roc és un personatge peculiar, amb un fort caràcter heredat del seu pare, en Juanito, que va fer fortuna amb el contrabandisme. Arriba el dia de les votacions i tot queda trasbalsat en aparèixer el cadàver del candidat. El comissari Cerni Llop, ajudat per l'exbatlle Climent Masoliver, serà l'encarregat d'investigar aquest crim, que tot i haver succeït en un lloc petit és difícil d'investigar, tothom es coneix allà, pel bo i pel dolent, hi ha rancúnies i odis que s'arrosseguen del passat i que no s'han oblidat.

  No fa gaire vaig llegir la primera novel·la de la sèrie protagonitzada pels dos anteriors investigadors, el comissari Llop i l'exbatlle Masoliver, era Mort sota zero. La vaig trobar interessant, és per això que vaig mirar de seguir amb la sèrie, de la qual m'he saltat Olor de difunt, el segon, atès que Vots de sang ha vingut a parar abans a les meves mans i em venia de gust llegir-lo sense esperar més. L'he llegit força ràpid, els capítols molt curts han ajudat, i he trobat interessants els salts temporals que van desvetllant poc a poc el perquè del comportament d'alguns personatges. Haig de dir que el meu desconeixement de la cultura i costums del poble andorrà ha fet que alguns d'aquests personatges m'hagi resultat una mica histriònic per la seva agressivitat i fatxenderia, que no poso en dubte però que se'm fa una mica difícil d'entendre. Tot i això, com ja he dit, l'he llegit en poc temps i l'he trobat entretinguda.

  

Las que no duermen, NASH

   Un grup d'espeleòlegs liderats per la psicòloga forense Nash Elizondo està explorant la sima de Legarrea, a la vall del Baztan, a la recerca de antigues restes humanes, ja que les llegendes locals diuen que en simes com aquesta s'hi llençaven bruixes i animals. La sorpresa ve quan el que apareix és el cadàver d'una jove desapareguda fa tres anys, la jove Andrea. A la presó hi ha Salomé, antiga parella de la mare d'Andrea, acusada d'haver-la matat, tot i que fins a aquell moment no s'havia trobat el cadàver. La Nash s'implica professionalment en la investigació del cas, en una zona on tothom es coneix, pel bo i pel dolent, i durant el mes de març de 2020, amb l'agreujant de la pandèmia del covid a sobre.

  Fa anys vaig llegir la trilogia del Baztan, que em va agradar força, així com també altres llibres de l'autora, Dolores Redondo. Aquesta novel·la tindrà l'honor d'inaugurar una nova categoria de valoració en el meu blog, que és la de 3,5 estrelles. Si bé la lectura és addictiva i l'he llegit en poc temps atesa la seva allargada, quasi sis-centes pàgines, hi ha detalls que fan que de cap manera li pugui atorgar 4 estrelles, i amb 3 penso que em quedo curta, perquè té coses bones, la veritat és que la història enganxa tot i que no és d'acció trepidant, però m'ha agradat l'estudi dels personatges que hi apareixen. Per altra banda, hi ha detalls que no m'han agradat, començant pel nom de la protagonista, qui llegeixi la novel·la entendrà perquè es diu així, però és que no m'ha agradat la justificació d'aquest nom, que trobo absurda. 

  Atenció!! SPOILER!!

I aquí altres detalls que, pel meu gust, l'han fet perdre puntuació: la propietària de l'hostal on està allotjada la Nash, que remena el seu armari i ella, que ho sap, no marxa de l'hostal en el moment en què ho descobreix; i l'autobombo de l'autora: sí, en una conversa els personatges parlen de la Dolores Redondo com una gran autora de llibres sobre el Baztan...

Resumint, una bona lectura per passar una bona estona i no aprofondir gaire en les motivacions de l'autora per justificar segons que.

La hilaritat histriònica d'una hiena histèrica

  

 A començaments d'any vaig comprar aquest llibre d'un autor sabadellenc, David Tudela. És un llibre de relats molt curts, escrits amb sentit de l'humor i un punt d'ironia que m'ha agradat força. Són tan curts els relats que alguns d'ells no tenen més de 3 pàgines, però crec que la manera com l'he llegit, a mi que no m'agraden els relats curts, ha sigut la millor manera de gaudir-lo, quina millor manera de començar o acabar el dia llegint un petit tast de literatura que et fa treure un somriure.