dissabte, 19 d’agost de 2017

Si te dicen que caí

   La posguerra va ser una etapa molt difícil de la història d'aquest país , però si no s'ha viscut, per sort per la majoria dels que hi som ara aquí, només cal llegir Juan Marsé per capbussar-se en una Barcelona destrossada, en uns barris perifèrics com el Guinardó i el Carmel on van viure molts dels perdedors, o millor dit, on van sobreviure molts d'ells, ja que altres van quedar pel camí.
    En aquests barris és on viuen una colla de jovenets que passen el temps com poden, entre barraques i ruïnes que encara no s'han reconstruit, inventant històries meitat reials meitat ficció, les "aventis", i així passen l'estona mentre fan alguna trapelleria, recullen qualsevol cosa que es pugui vendre i van descobrint el sexe. 
    La lectura de Si te dicen que caí no és gens fàcil de seguir, a vegades no se sap qui és qui parla, es barreja passat i present: la majoria de la narració es desenvolupa a mitjans dels anys 40, però hi ha parts que corresponen a vint anys després. Tot i això, és tan bona la descriptiva de Marsé que fa que el lector s'endinsi profundament en la trista realitat narrada.  
    

dimarts, 1 d’agost de 2017

Argelagues

Resultado de imagen de argelagues  La Remei és filla de Castellterçol, de família de pagesos pobres, i com a tal la seva vida no és seva sinó que depèn de les decisions dels homes de la família. Acostumada a treballar des de ben petita, ha d'anar allà on mani el germà gran. És així com va a parar a Sabadell, on es convertirà en una més de les moltes dones que van portar endavant la indústria tèxtil local, treballant hores i hores sense descans i sense quasi drets, lluitant per tirar endavant els fills. Arguelagues és també la història de la Rosa i la Nina, totes elles dones fortes i lluitadores en un món dominat pels homes, i que formen part de la vida de l'autora, Gemma Ruiz.
  La lectura d'aquesta novel·la m'ha emocionat, m'ha entendrit, la narració és molt propera, són les protagonistes les que parlen tal i com es parla al carrer. Conec bé Sabadell, i això m'ha fet buscar els carrers on es desenvolupa l'acció, les fàbriques que encara existeixen i les que ja no; m'hi he traslladat literalment. Molt recomanable per recordar i conéixer la història propera d'unes dones com tantes altres a qui no s'ha pogut o volgut reconéixer el gran paper que han fet.

dimarts, 25 de juliol de 2017

Gato enamorado

    Thomas és un professor universitari de lingüística que ha estat abandonat per la seva dona, Lorna Sue, de qui continua bojament enamorat. Fins al punt que planeja una enrevessada venjança en contra d'ella i del seu nou marit, un milionari de Tampa del qual Thomas ha promès mai pronunciar el seu nom. L'obsessió de Thomas per Lorna Sue és malaltissa i a la vegada còmica; com a bon lingüísta, analitza les paraules per donar-les nous sentits, sempre relacionades amb Lorna Sue, el seu flamant nou marit o la família de Lorna Sue, bastant peculiar. També Herbie, amic de la infància de Thomas i germà gran i protector de Lorna Sue, de qui Thomas sospita que manté una relació incestuosa amb la seva germana. Tot això no impideix que Thomas, seductor empedreït, continui anotant en la seva particular llibreta totes aquelles relacions, reals o imaginàries, que manté amb altres dones. El descobriment per part de Herbie d'aquesta llibreta va ser el detonant del divorci de la parella. 
   Gato enamorado és un llibre que vaig comprar fa anys no recordo ni per què i que va aparéixer traient la pols de les estanteries de la meva biblioteca. Al començament l'he trobat força divertit, Thomas és realment un individu patètic, al principi fa gràcia, fins que acaba convertint-se en un quasi psicòpata. Però cap a la meitat de les quatre-centes pàgines que en té, el meu interès ha anat de baixa, la història se m'ha anat fent llarga i repetitiva i he estat a punt de deixar-lo, cosa que he agrait no haver fet ja que no hauria sabut res del final, que m'esperava d'una altra manera.
   També he descobert un autor desconegut totalment per mi, Tim O'Brien, veterà de la guerra de Vietnam i que ha obtingut diversos premis literaris al seu país, Estats Units.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Crimen en el barrio del Once

Resultado de imagen de crimen en el barrio del once  En plena dictadura militar argentina el comissari Lascano ha d'investigar l'aparició, al costat de dos joves clarament executats per militars, del cos d'un altre home que no ha mort de la mateixa manera ni a la mateixa hora que els anteriors. Lascano fa poc que ha perdut la seva dona i no acaba de recuperar-se de la seva tràgica pèrdua, tot i l'ajuda del seu amic el metge forense Fuseli. Hi trobarà molts entrebancs en la seva investigació, la feina de la policia és difícil en un país on els militars fan i desfan a plaer sense donar explicacions. 
  Els personatges d'aquesta novel·la són la representació que fa Mallo de la societat argentina dels primers anys de la dictadura: el militar repressor amb un gran poder; el ric de tota la vida que no sap treballar ni administrar l'herència que ha rebut; la jove d'esquerres que viu en la clandestinitat fugint de la persecució de l'exèrcit; el prestamista jueu que va arribar fa molts anys a Argentina fugint de la persecució nazi.
    M'ha agradat molt la primera novel·la que he llegit d'Ernesto Mallo, escriptor argentí a qui he conegut per un programa de televisió, i que va guanyar el premi Memorial Silverio Cañada de la Semana Negra de Gijón 2007 precisament amb aquest llibre. Està escrita amb un estil peculiar, no només per la parla argentina, sinó pels diàlegs no diferenciats on a vegades resulta difícil saber qui és qui parla. I a més he après, entre d'altres paraules, què vol dir quilombo: prostíbul. Aviat buscaré el següent cas del comissari Lascano.

dissabte, 24 de juny de 2017

Recordarán tu nombre

Resultado de imagen de recordaran tu nombre libro    La història d'Espanya durant la primera part del segle XX és una assignatura que no em van ensenyar com cal a l'escola. A causa d'això abans de llegir aquest llibre desconeixia per complet qui era José Aranguren Roldán, el protagonista de Recordarán tu nombre, últim llibre de Lorenzo Silva, un autor a qui m'agrada seguir, més per la saga de Bevilacqua i Chamorro que per les altres novel·les que ha escrit, moltes de les quals també he llegit.
    En aquest nou llibre, Silva dedica els primers capítols a explicar el perquè va decidir escriure sobre Aranguren, general de la Guàrdia Civil destinat a Barcelona quan va escletar la Guerra Civil: la seva pròpia història familiar, amb dos avis que van formar part de l'exèrcit i de la policia i que van ser contemporanis d'Aranguren, amb qui també probablement van coincidir en algun moment de les seves vides. Els capítols següents estan dedicats ja no només a la biografia d'Aranguren sinó també a episodis i persones de la història contemporània que van estar relacionats amb el general en un moment o altre, directa o indirectament, i que formen part de la conjuntura històrica que permet entendre els precedents, com i perquè es van produir els fets del 18 de juliol de 1936. La importància històrica d'Aranguren recau en que en tot moment es va mantenir fidel a la legalitat política del moment, la República, fet que li va costar la vida un cop acabada la guerra. A més de la figura militar que va representar, Lorenzo Silva fa un retrat d'Aranguren com a persona, retratant un home de fortes conviccions personals, fill, espòs, pare i avi, respectuós sempre amb els règims polítics que va conéixer, i a qui la vida va donar també forts cops difícils de superar, com la mort d'alguns dels seus fills.
    Com a relat històric és un llibre que està molt bé, tot i que difícil de seguir per la quantitat de persones, càrrecs militars i polítics, que apareixen. Especialment complicats són els capítols dedicats a la guerra en el nord d'Àfrica, on molts dels militars implicats en el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 van participar, resulta difícil entrendre l'estratègia militar, la ubicació de les petites batalles, escaramusses i batusses diverses entre l'exèrcit espanyol i les diferents tribus i caps del nord del Marroc. Ha estat una lectura farragosa per mi, tot i que no voldria treure-li el mèrit que té a l'autor, a qui suposo i sembla molt ben documentat sobre Aranguren, tot i que m'ha costat Déu i ajuda acabar-ho he volgut seguir fins al final per acabar d'entendre, dins les meves limitades possibilitats, la figura i la importància històrica del general Aranguren.

dilluns, 5 de juny de 2017

Beltenelbros

Resultado de imagen de beltenebros libro
    Han passat uns quants anys des del final de la guerra civil; Darman, antic capità de l'exèrcit de la República, rep l'encàrrec d'eliminar un traïdor a la resistència comunista. Des del seu tranquil retir a Anglaterra i per complir amb l'ordre que li han donat, Darman haurà d'emprendre un camí que el portarà a retrobar-se amb fantasmes del seu passat en tornar a Madrid, una ciutat que ha canviat molt des que va fugir a finals de la guerra, endinsant-se en una persecució dura i angoixant que el portarà al límit.
  A Beltenebros la narració és lenta, alternant passat i present, descriptiva i profunda, fins al punt que el lector se sent com si fos dins del cap del protagonista, dins les seves pors, les seves angoixes, amb tristos records que pesen massa; Darman s'ha d'enfrontar a foscos enemics: "Beltenebros, el príncipe de las tinieblas, el que habita y mira en la oscuridad, sin más luz que la de los cigarrillos que resplandecen como ojos." 
   Fa molts anys vaig llegir Plenilunio, en tinc un bon record i Antonio Muñoz Molina havia quedat en la llista d'autors que algun dia volia repetir, i de fet ho vaig intentar amb La noche de los tiempos, però és una novel·la molt llarga i no la vaig agafar en un bon moment; Carlota Fainberg em va resultar una mica decebedor però tot i així ho he volgut tornar a intentar. L'experiència amb Beltenebros, que té 256 pàgines, ha estat bona, Muñoz Molina és un gran escriptor tot i que no ho recomanaria per a tots els públics, ja que a vegades la seva manera d'escriure pot resultar feixuga. 

 

diumenge, 21 de maig de 2017

Los mares del sur

Resultado de imagen de los mares del sur manuel vazquez montalban
    El cadàver de l'empresari Stuart Pedrell apareix en un solar abandonat del barri de la Trinitat amb ferides d'arma blanca. A banda de la investigació policial, el detectiu Pepe Carvalho rep l'encàrrec per part de la vídua d'esbrinar què va passar en l'últim any de vida de l'empresari, que en teoria havia patit una crisi existencial i havia marxat als mars del sud, seguint l'exemple de Gauguin.

   Feia temps que volia llegir Vázquez Montalbán, com a entusiasta lectora de novel·la negra que sóc, i he escollit aquesta per ser la més celebrada de la saga de Pepe Carvalho, i ha estat un encert. Sembla mentida com en tan poques pàgines es poden dir tantes coses, tant del protagonista i la seva peculiar manera de ser (crema cada dia un llibre de la seva biblioteca en la llar de foc), com de la societat barcelonina de 1979, tant de l'alta burgesia a la qual pertany el mort, com de la classe obrera que viu en un barri imaginari però real de la perifèria de la ciutat construït precisament per una empresa de la víctima.
   Sens dubte no serà el meu últim Carvalho, personatge singular amb una forta personalitat i que segurament té trets del mateix Manuel Vázquez Montalbán, com la passió per la gastronomia o el passat polític d'esquerres.