dilluns, 6 de febrer de 2017

Todo esto te daré

Resultado de imagen de todo esto te dare
    Manuel, escriptor consagrat, reb la terrible notícia de la mort del seu marit Álvaro. El trasbals que suposa tan important pèrdua s'uneix a una sèrie d'estranyes circumstàncies: oficialment Álvaro ha mort tornant de Galícia, quan se suposava que estava a Barcelona; tot i que inicialment la investigació conclou que la mort va ser conseqüència d'un accident de cotxe, alguns detalls porten a un dels investigadors a pensar que alguna cosa més ha passat. Manuel descobreix que la família d'Álvaro, de la qual desconeixia l'existència, pertany a la noblesa i gaudeix d'un important patrimoni en la zona de la Ribeira Sacra. Ajudat per Lucas, amic de la infància d'Álvaro i de Nogueira, guàrdia civil que ha participat en la investigació de l'accident, Manuel intentarà reconstruir el passat del seu marit i entendre el perquè li va amagar la seva família i els seus orígens. 
     Els premis Planeta no em criden l'atenció ni els busco a no ser que conegui l'autor i m'hagi agradat algun llibre seu anterior. Ja em va passar amb Lorenzo Silva i La marca del meridiano, que per mi no és la millor de les novel·les de la saga Bevilacqua i Chamorro però que vaig llegir amb molt de gust. És per això que no m'ho vaig pensar gaire per escollir Todo esto te daré, després d'haver gaudit de la saga del Baztán. I no m'ha decebut, m'ha enganxat des de la primera pàgina, tot i que a vegades m'ha resultat a estones previsible, alguns personatges un pèl forçats i algunes parts de la narració una mica lentes. És com quan t'enganxes a una telenovel·la que ja saps que no és res excepcional però que no pots deixar de veure. 
   He llegit crítiques devastadores que la deixen per terra, d'altres parlen meravelles, per mi ni una cosa ni l'altra, ni és la millor novel·la que he llegit mai ni la trobo plena d'errades, però m'ha sabut entretenir durant uns quants dies, sis-centes catorze pàgines ni més ni menys.

dimecres, 25 de gener de 2017

El maltès

Resultado de imagen de el maltes llibre jeroni marin surroca
   L'inspector Garini està a punt de jubilar-se, només li falten tres setmanes per descansar plàcidament al costat de la seva estimada esposa Sofia i gaudir d'un merescut retir després d'anys dedicats a combatre el crim a la ciutat de Florència. Però malauradament aquest és el moment escollit per un assassí en sèrie per tornar a actuar després d'un temps desaparegut, aquest cop a Roma, tot fent que en Garini s'angoixi recordant vells fantasmes de casos no resolts en què el Maltès havia actuat a Florència. Per acabar-ho de complicar a la vall de Chianti, molt a prop, apareixen els cadàvers de tres treballadors del port de Nàpols aparentment assassinats per algun clan mafiós.
   El Maltés és la primera novel·la de Jeroni Marin Surroca, de qui vaig llegir no fa gaire Sírius, novel·la d'espies que em va agradar molt. La trama d'El Maltès està ben desenvolupada, amb uns personatges treballats, tant l'inspector Garini com la seva companya, la jove i impetuosa Graziella Bruni, i també el Maltès, assassí fonedís que es dedica a matar delinqüents ja sortits de presó com pederastes i violadors. Tot i que m'agrada molt la novel·la negra, les d'assassins psicòpates no són les meves favorites, malgrat això amb aquesta no he trobat com m'ha passat amb d'altres en què el policia protagonista és un personatge turmentat i solitari, sinó que és home ben normal tenint en compte la seva feina.
   
   

    

diumenge, 8 de gener de 2017

El jove Nathaniel Hathorne

Resultado de imagen de el jove nathaniel hathorne
    Volia ser escriptor, però va acabar estudiant dret, i mentrestant aprofitava per escriure coses que no acabava ni publicaba. Després d'uns anys i ja no tan jove, el protagonista sense nom es troba per casualitat amb un dels seus escrits publicat, i com a autor consta un home que va viure al segle XIX!.

    Aquesta és la trama de El jove Nathaniel Hathorne, un petit llibre de només 92 pàgines i que va rebre el premi al concurs de narrativa breu Ciutat d'Amposta, on fonamentalment es tracten el tema del plagi literari i el difícil procés de l'escriptura. I sempre dic que no m'agraden els relats curts, i que no m'agraden els efectes paranormals, tanmateix me l'he llegit en una estoneta d'un matí d'un dia de festa i m'ho he passat d'allò més bé. I he aprofitat per culturitzar-me una mica, ja que l'autor, Víctor Sabaté, inclou en el relat cites d'escriptors consagrats que dubto que llegeixi algun dia, com Borges o Vargas-Llosa, inclús el mateix Nathaniel Hawthorne, del qual desconeixia l'existència.

divendres, 6 de gener de 2017

Tiempo de silencio

Resultado de imagen de tiempo de silencio    En el Madrid de finals dels quaranta el jove metge Pedro es dedica a investigar un determinat tipus de càncer de transmissió genètica en ratolins. Pedro treballa amb una determinada raça de ratolins, dels quals no disposa. L'Amador, un treballador del laboratori, el posarà en contacte amb el Muecas, personatge peculiar que viu amb la seva família en una miserable zona de barraques de la perifèria de la gran ciutat, i que, estranyament, pot proporcionar a Pedro aquests ratolins, que cria a casa seva. L'entrada en contacte de Pedro amb el Muecas provocarà una sèrie de fets que conduiran el jove investigador a una situació inesperada i sorprenent.
    Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la, considerada per alguns un clàssic de la literatura castellana moderna, en una edició actualitzada, ja que va ser en part censurada quan es va publicar el 1961. I la veritat és que tot just començar-la he estat a punt de deixar-la, en trobar-me amb un estil carregat d'adjetius impossibles i amb interminables frases que comencen en una pàgina i acaben en la següent. Però a la pàgina 15 vaig trobar una d'aquestes frases eternes que m'ha captivat amb la descripció que fa de la ciutat de Madrid. En aquest punt vaig decidir acabar-la com fos, a despit de perdre'm en un estil que no m'agrada però que ha aconseguit enganxar-me a la narració per la magnífica descripció que fa de la societat de l'època. Tot i que és difícil ha valgut la pena, és una de les millors novel·les que he llegit últimament.

dimecres, 28 de desembre de 2016

Lectures 2016

    Un cop més toca fer balanç de les lectures del 2016, un any en què he tingut la impressió de no haver llegit gaire i que al final ha resultat ser més o menys com els anteriors, trenta-un llibres en total, tot i que hi ha un parell que no he acabat.
    De manera esquemàtica, puc dir que:

- M'han agradat molt: Un día volveré, Juan Marsé és un mestre; Sírius, magnífica novel·la d'espies.

M'ha emocionat: Manual para mujeres de la limpieza. Un llibre excepcional sens dubte i el millor que he llegit aquest any.

- No m'agradat: aquí no posaria res, per no repetir els que he abandonat.


- He abandonat: Els enemics silenciosos, L'aniversari. Amb tots dos m'ha quedat la sensació que no he entès alguna cosa.

- No hauria d'haver llegit: per sort no em penedeixo de cap de les lectures que he fet aquest any, incloses les inacabades.

- He rigut amb: L'assassí que va somiar amb un lloc al cel. No tant com amb L'avi de cent anys que va saltar per la finestra, però m'ha fet passar una bona estona.

- He descobert: Irène Nemirovski, una gran autora, de qui he llegit El ardor de la sangre i El ball; Andreu Martin, de qui he llegit Societat negra, magistral exemple de novel·la negra.

M'ha decebut: Els hereus del Tercer Reich. La història és bona però no com està escrita.

He retornat a la biblioteca sense llegir: Helen no puede dormir, de Marian Keyes, una escriptora que sempre m'ha agradat però que no he trobat el moment de llegir aquest any.



De les altres lectures de l'any, la majoria com sempre novel·la negra, destacaria:

- Ful, interessant novel·la policiaca amb una visió de la deliqüència des de l'altra banda.

- Casa de verano con piscina, impactant pel retrat que fa de la hipocresia social.

- L'escala del dolor La bíblia andorrana, amb un protagonista que m'encanta, el policia andorrà Andreu Boix.

diumenge, 25 de desembre de 2016

Sin noticias de Gurb

sin noticias de gurb-eduardo mendoza-9788432207822
    Una nau extraterreste amb dos ocupants aterra a Cerdanyola; un d'ells, Gurb, surt fora per tal de copsar com és la vida a la terra. Passen les hores i Gurb no torna i el seu company, preocupat surt de la nau per buscar-lo, endisant-se en la Barcelona preolímpica. 
    Amb aquest guió inicial no es pot esperar altra cosa que un relat esperpèntic i satíric de la societat urbana i de la Barcelona de la primavera del 1992. El pobre extraterrestre, que va adoptant diverses formes humanes segons les circumstàncies, es va trobant amb situacions compromeses i grotesques de les quals va sortint segons li dicta el seu propi criteri, sense acabar d'entendre les reaccions i la naturalesa humana.

   Animada per una entrevista que li van fer fa pocs dies a Eduardo Mendoza per la tele vaig pensar que ja tocava llegir-ne un altre, tot i que els últims llibres seus no m'han acabat de fer el pes. I després de llegir aquest continuu pensant el mateix, tot i que té cops boníssims en general l'he trobat fluixet, sense perjudici de la gran qualitat com a escriptor que té Mendoza. Amb aquest ja en porto sis de llegits, i si torno a repetir, cosa que dubto, potser escolliré La verdad sobre el caso Savolta o La ciudad de los prodigios, que presuposo una mica més seriosos.

dijous, 22 de desembre de 2016

L'aniversari

Resultado de imagen de l'aniversari imma monso
    Fa tres setmanes que no es parlen; tot i això, la parella protagonista d'aquesta novel·la agafa el cotxe per anar a celebrar el seu aniversari. Després de més de vint-i-cinc anys de convivència raonablement satisfactòria, han entrat en una època difícil, on les diferències entre tots dos s'han aguditzat tant que els han portat a un carreró sense sortida, a no dirigir-se la paraula per no fer-se mal. 

    Una portada captivant, unes bones crítiques i una autora consagrada de la qual no sóc molt entusiasta seguidora però que fins ara m'havia agradat força; tots aquests motius m'havien fet decidir-me a llegir L'aniversari. Només jugava en contra d'aquesta decisió la contraportada: Una parella en crisi. Un aniversari per celebrar. Un bosc inquietant. I dues criatures que entren en escena... M'he quedat en la meitat del llibre, no he volgut seguir amb una lectura que no m'ha entrat a dins des del primer moment, la protagonista no m'ha agradat gens i no he acabat d'entendre el missatge que suposadament es vol trametre en analitzar relació de la parella, i en els capítols alterns en què apareixen dos nens molt amics i que en un moment o altre s'ha de saber quina relació tenen amb el matrimoni.
    Un cop abandonat el llibre m'he dedicat a buscar entrevistes amb l'Imma Monsó i a llegir què se'n diu per la xarxa, i no he pogut arribar a cap conclusió excepte que no he entès res.