Petites històries al replà de l'escala

    La Secundina és la portera d'un edifici des de fa un munt d'anys, cosa que fa que conegui la vida i miracles de tots els seus veïns, tot i que no és gens tafanera. Per això, quan els representants d'un programa de televisió local li proposen fer un reportatge sobre la seva feina, ella ja els avisa que no explicarà res que no s'hagi de dir, ja ho deia el seu Eusebio, "la paraula més ben dita és la que no es publica".

    Ella no vol explicar res, però bé que alguna cosa haurà d'explicar, i és així com en petits capítols es va desgranant la vida de tots i cadascun dels veïns, sempre explicada amb la discreció professional de la Secundina: "ara els posaré un exemple del que no puc explicar". I la Secundina va xerrant sense parar amb aquell llenguatge tan col·loquial que resulta ben bé com si estiguéssim escoltant qualsevol veïna del nostre barri.

    Aquest llibre em va interessar des que vaig llegir la ressenya de Quadern de mots, si no fos per això segurament mai m'hauria plantejat llegir-ho. Com sempre que llegeixo llibres de relats curts, em queda la impressió que em falta alguna cosa. Això sí, es nota que la Maria Vilanova domina l'escriptura i el vocabulari, tota la xerrameca de la Secundina està tan plena de frases fetes que sembla ben bé una eina de consulta lingüística.

   

On mai no creix l'herba

    El barri de la Verneda està controlat per la jove Ariadna i la seva banda, un grup de delinqüents que controlen el tràfic de drogues mentre fan "treballs", sempre fora del barri, que els reporten un bon grapat de diners. Al mateix temps un popular meteoròleg de TV3 és assassinat per un home que es considera arruïnat per una mala predicció. I un grup de joves neonazis pretén segrestar la Moreneta per tal d'aturar el procés independentista.

    Tot aquest garbuix és la triple trama d'aquesta novel·la curta però intensa, una mica esbojarrada i actual, amb tot de personatges marginals que fan de la violència una forma de vida i subsistència en un entorn que no els és gens favorable, marginal i en plena crisi econòmica.

    És el primer llibres que llegeixo de Sebastià Benassar i no serà l'últim, fàcil de llegir i per passar una estoneta ben entretinguda.

Lectures escolars: Últimas tardes con Teresa

    Durant la dècada dels 50, el Pijoaparte, jove lladregot d'extracció social baixa, sobreviu com pot robant motos i buidant cotxes, tot esperant que arribi la seva oportunitat per millorar de vida. Impetuós i atractiu, durant una nit de Sant Joan es cola en una revetlla que es celebra als jardins d'una casa del barri de Sant Gervasi. Allà entrarà en contacte amb una jove morena a qui pren per una convidada més a la festa i que s'enamora bojament d'ell. Més tard descobrirà que forma part del servei domèstic de la família Serrat, però això li servirà per acostar-se a Teresa, jove universitària rebel i d'esquerres, que l'idealitza com a representant d'un moviment obrer oprimit per la burgesia de la qual ella mateixa en forma part.

    Aquest llibre és una de les lectures obligatòries de primer de batxillerat d'aquest any, i axò m'ha servit per no deixar passar l'ocasió de llegir una novel·la, mítica segons el meu punt de vista, que fa molt de temps que volia llegir. En ella queda molt ben retratada la diferència entre classes socials i els barris de Barcelona, tant presents en l'obra de Juan Marsé. És especialment interessant com descriu el barri del Carmel i els seus carrers, la vida miserable dels murcianos o xarnegos, i en contrast, la vida fàcil dels joves burgesos, amb estius eterns a la platja i als bars de moda.

    No sé si serà la lectura més adequada per a adolescents, i si acabaran d'entendre el rerefons de la novel·la, que a vegades pot ser una mica pesada de tant absolutament descriptiva i plena d'adjectius que és. El que sí sé és que s'ha de llegir, la considero una d'aquelles que són imprescindibles tant per la temàtica com per entendre una època que a alguns no ens queda tan llunyana. 

    El bar Delicias, on el Pijoaparte juga a cartes amb la gent del barri, és real, com tants altres escenaris representats en la novel·la. I els protagonistes de la pel·lícula, em semblava que els veia passejar per Barcelona mentre el llegia.

Els jugadors de whist

    És el dia del casament de la filla del Jordi i ell no ho està passant gens bé. El nuvi és un individu amb el cap rapat que condueix una retroexcavadora, conegut com a Bad Boy. La Marta, la filla, es va distanciar del seu pare durant l'adolescència. La relació amb la Nora, la seva dona, és pràcticament nul·la, ja fa anys que el Jordi, fotògraf de casaments de professió, viu al garatge de casa seva, on té el seu estudi professional.
    Mentre va passant el banquet de noces es va esbrinant el passat del Jordi, des que anava a l'escola en la Figueres dels anys 70, les relacions amb els seus companys de classe, els pares, el seu pas per l'adolescència, el festeig amb la Nora, la paternitat, el refredament de la relació de parella.
    Escrita amb un especial sentit de l'humor, fresca i divertida, aquesta novel·la ens explica el perquè de la crisi personal del Jordi, que s'acaba convertint en un personatge entranyable i molt proper, sobretot per tots aquells que som de la mateixa generació. Són contínues i fins i tot una mica excessives les referències a la cultura, la música i el cinema dels 70 i 80, i també a la manera de viure de la joventut d'avui dia, amb la invasió de la tecnologia i les xarxes socials, i de com d'estranya és la generació de la Marta per a la gent de l'edat del Jordi.
    Després d'acabar-la em queda pendent una visita a fons a Figueres i reveure alguna peli clàssica mig oblidada, com Esmorzar amb diamants.