dijous, 22 d’octubre de 2015

Cumbres borrascosas

    El sr. Earnshaw, propietari de la mansió Cims borrascosos, arriba  de viatge portant un nen, en Heathcliff, que ha trobat tot sol i que acull com un fill a casa seva. La seva filla Catherine de seguida li agafa carinyo, però en Hindley, l'altre fill d'Earnshaw, el menysprea ostensiblement. Heathcliff i Catherine mantenen una bona amistat que amb els anys es convertirà en amor, però la mort del sr. Earnshaw complica la seva relació. Heathcliff, que ha crescut aspre i maltractat per Hindley, s'ha convertit en un home de fort caràcter i rancuniós, enamorat de la Catherine. Les disputes entre Hindley i Heathcliff són contínues i cada cop més fortes, qualsevol oportunitat és bona perquè Hindley humiliï en Heathcliff, més encara quan els veïns de La granja dels tords, els joves Edgar i Elisabeth, entren en escena.
    Feia temps que tenia ganes de llegir aquest clàssic de la literatura anglesa, però el més bo que he tret d'aquesta lectura són les consultes que he fet googlejant per entrendre una mica quina mena de llibre he llegit. He tingut a més la mala sort d'anar a ensopegar amb una traducció penosa i una edició plena d'errates, això ha fet encara més difícil la lectura. A més, m'ha quedat la desagradable impressió de no haver entès per què aquesta novel·la m'ha semblat més aviat un fulletó per entregues una mica passat de voltes que una gran obra literària. Els diàlegs extrems i fins i tot violents entre els personatges, les passions desenfrenades i malenteses que arriben a fer emmalaltir i morir, el desig de venjança de Heathcliff que dura tota una vida... Tot plegat una mica massa excessiu. 
    No he trobat en aquest llibre el plaer de llegir que havia gaudit en d'altres contemporanis com Jane Eyre o inclús anteriors, com Sentit i sensibilitat.


4 comentaris:

  1. Aquesta és una de les poquíssimes obres que he abandonat en els darrers 25 anys. Que en recordi, només dues. No és perquè sigui pitjor que d'altres que he llegit, però em costava l'escenari, la manera d'explicar les coses, i probablement el mateix que t'ha costat a tu, encara que quan el vaig llegir no tenia criteri per entendre-les. Amb tot, és un argument molt atractiu, però portat a l'extrem sembla inversemblant. És un llibre de passions extremes que, de tant punyent, no se'l creu ningú. Segur que ha agradat a milions de persones, però de moment ja en som dos que mira, què vols que et digui. Almenys tu l'has acabat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Xexu! M'ha costat Déu i ajuda acabar-ho, em sap greu però crec que deixo la literatura anglesa d'època per un temps. Crec que l'Emily era la germana Brontë més avorrida, perquè Déu n'hi do la imaginació que cal tenir per escriure aquest llibre, com dius, absolutament inversemblant.

      Elimina
  2. No em va decebre com us ha passat a tu i a en Xexu. La recordo com angoixosa, de passar-ho realment malament amb en Heathcliff, quin fill de sa mare. M'esperava quelcom més de l'estil de la Austen, però que va. Però la història em va enganxar. El vaig llegir fa uns anys, i recordo que com tu també vaig ensopegar amb una traducció tan dolenta que fins i tot vaig escriure ben indignada a l'editorial (sense rebre resposta). Més tard vaig comprar un exemplar per rellegir-lo al cap dels anys (el que tenia jo era de la biblioteca), i amb l'esperança de que estigués millor traduïda. Però no l'he rellegit encara.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs si el tornes a rellegir ja diràs el què. M'he emportat una mala impressió també perquè esperava alguna cosa més racional, tipus Austen com dius. El que sí que tinc clar és que no el tornaré a llegir, ni que sigui una traducció fantàstica.

      Elimina