dimecres, 30 de desembre de 2015

Lectures 2015

    S'acaba l'any i és hora de fer recapitulació. Uns anys ho he fet i d'altres no, per mandra o per manca de temps i aquest any, malgrat no haver llegit gaire, m'he animat a fer-ho de nou, tot esperant que l'any proper sigui una mica més lector i més profitós que aquest. 
    Tot i haver llegit més llibres que el 2014 no tinc un balanç molt positiu excepte pel que fa a novel·la negra, que fent números no pensava que hagués llegit en una proporció tan alta, 10 de 25 en total. D'entre aquestes destacaria Puta pasta, El aroma del crimen i La dona de gris, sense desmerèixer les altres, i la relectura de L'abominable crim de l'Alsina Graells, a més del descobriment personal que he fet de Henning Mankell.
Resultado de imagen de women reading    Pel que fa a les altres hi ha hagut de tot una mica, amb alguna que altra decepció, llibres dels que esperava més perquè coneixia l'autor o perquè les ressenyes i/o publicitat que havia llegit me n'havien animat. Això ha fet que de tot el que he llegit tres llibres siguin relectures, mentre cercava un llibre que m'esperonés les ganes de llegir que anaven decaient mica en mica. Destacaré Últimas tardes con Teresa, lectura imprescindible per entendre una època.
    I de cara al 2016, només espero que tant les meves lectures com les de tots els que en som malalts siguin emocionants, tendres, absorbents, molt entretingudes, profitoses i que ens vagin deixant un agradable pòsit en l'ànima.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Amb l'alè al clatell

Resultado de imagen de amb l'ale al clatell henning    Un cop finalitzades les vacances d'estiu, la comissaria d'Ystad torna a la normalitat. Només hi ha una mare que insisteix que la desaparició de la seva filla i dos amics més la nit de Sant Joan no és normal, tot i que durant l'estiu les famílies han anat rebent postals dels joves des de diferents llocs d'Europa. L'inspector Wallander no es troba bé, fa calor, està molt cansat, comença a sospitar que les postals poden ser falses. El seu company Svedberg desapareix sobtadament, ningú no sap on és a la vegada que descobreixen que ha passat les seves vacances investigant pel seu compte el cas dels joves desapareguts.
    Després de la mort de Henning Mankell vaig pensar que era imperdonable no haver llegit cap dels seus llibres. Casualment vaig trobar en una llibreria de segona mà Amb l'alè al clatell i no m'ho vaig pensar dos cops. Ha resultat una molt bona lectura, angoixant a voltes, on el lector acaba empatitzant amb el pobre Wallander, malalt, sol, agobiat, desbordat pels esdeveniments i les circumstàncies però al cap i a la fi un brillant investigador, malgrat els entrebancs que es va trobant i els que ell mateix es provoca i que no li permeten pensar clarament.
    M'ha sorprès gratament Mankell, fa temps que no llegia novel·la negra sueca perquè totes les trobava tallades pel mateix patró: assassins psicòpates, alcohòlics, maltractadors de dones; persones solitàries, poca comunicació entre la gent... suposo que tot això vol reflectir una mica la societat sueca, i dic suposo perquè desconec completament la realitat d'aquesta societat. Però aquest llibre és diferent, tot i que conté alguns dels elements que he anomenat abans, la investigació es basa molt en parlar amb uns i d'altres, en pensar molt i la investigació científica pràcticament és inexistent.
    En aquest llibre de segona mà, que tot i ser d'una edició de qualitat conté un munt d'errades tipogràfiques, he trobat una sorpresa: una postal amb una foto en blanc i negre de la ciutat de Dresden l'any 1949, encara amb els estralls produits per la Segona Guerra Mundial.


dimarts, 24 de novembre de 2015

Los besos en el pan

    Amalia, propietària d'una perruqueria en un barri de Madrid, veu com la seva fidel clientela cada cop ve menys, només quan cal tallar-se, i algunes fins i tot han deixat de venir per tenyir-se a casa. A més, en el local del davant, unes xineses han montat un negoci de manicura a preus sense competència. Potser no podrà renovar el contracte a alguna treballadora, i de pujar els sous ni parlar-ne.
    Diana, metgessa d'un centre de la Seguretat Social, torna de vacances amb la seva família i amb la mala notícia que la Comunitat de Madrid vol tancar el centre on treballa. Marisa treballava des de fa un munt d'anys com a periodista en una cadena de televisió pública; ara recorda els vells temps mentre fa cua a les oficines de l'Inem. Sebastián té més sort: aparellador, després de perdre la feina i que la dona el deixés ara treballa de conserge en l'empresa que va arruïnar el seu estudi.   
    L'última novel·la d'Almudena Grandes és la història de moltes petites històries, de gent normal, gent d'un barri com qualsevol altre, gent treballadora, humil, que s'ha d'enfrontar a l'actual estat de crisi econòmica i social com pot, alguns millor que d'altres. Però cap d'aquestes persones perd la seva capacitat d'ajudar als altres, malgrat ells ho estiguin passant malament sempre hi ha d'altres que estan pitjor, que han perdut la feina, el pis, la il·lusió per viure.
    Amb una forta càrrega d'humanitat i a la vegada de crítica a l'actual moment de crisi, Almudena Grandes ha deixat aquí de banda la sèrie Episodios de una guerra interminable per endinsar-se en la més rabiosa actualitat social i econòmica del país, on vol reivindicar el paper que hi juga la gent gran, que ho van passar molt malament durant la postguerra i que ara ajuden els seus fills i néts, econòmicament i amb petits detalls del dia a dia, com l'àvia que monta l'arbre de Nadal tres mesos abans per animar la família. 
    De tots els llibres que he llegit d'Almudena Grandes no és el que més m'ha agradat, a vegades m'ha costat una mica seguir el fil del munt de personatges que hi surten. Tot i això, no deixa de ser un molt bon retrat del context social i econòmic que estem vivint.  

dissabte, 7 de novembre de 2015

Un estiu a l'Empordà

    Després d'anys voltant pel món com a corresponsal d'un important diari, en Marc torna a Catalunya reclamat pel seu director que ha de retallar despeses sí o sí. La tornada coincideix amb la mort del tiet d'en Marc, que li deixa en herència la masia on vivia, un lloc encisador on Marc es repensa el seu futur personal i professional. Queden enrera Londres, el seu últim destí, i la Nancy, jove periodista amb qui en Marc manté una relació càlida però lliure.
    Porto unes quantes lectures que no l'encerto gaire i un altre cop m'ha tornat a passar, començo a pensar que sóc jo i no els llibres... El títol em va captivar i no m'ho vaig rumiar però aquesta novel·la no m'ha dit res que no sàpiga o que no pugui trobar en una guia de viatge. Tot i que no sóc una gran coneixedora de l'Empordà el visito sovint, suficient per saber que és una zona rica en paisatges, gastronomia i cultura. Potser serà més útil per algú que no ho conegui. A més d'això, tot el que no és explicar les meravelles de l'Empordà sembla tret d'articles d'opinió o l'editorial d'un diari però això ho pot justificar el fet de qui és l'autor, director de La Vanguàrdia.
    Hi ha un detall que m'ha fet començar la lectura amb mal peu: és la tercera novel·la que llegeixo en poc temps on es repeteix el mateix clixé: dona jove, culta i atractiva perd l'oremus per home madur, experimentat i sibarita. Serà que les tres estaven escrites per homes d'aquesta mena?

dijous, 22 d’octubre de 2015

Cumbres borrascosas

    El sr. Earnshaw, propietari de la mansió Cims borrascosos, arriba  de viatge portant un nen, en Heathcliff, que ha trobat tot sol i que acull com un fill a casa seva. La seva filla Catherine de seguida li agafa carinyo, però en Hindley, l'altre fill d'Earnshaw, el menysprea ostensiblement. Heathcliff i Catherine mantenen una bona amistat que amb els anys es convertirà en amor, però la mort del sr. Earnshaw complica la seva relació. Heathcliff, que ha crescut aspre i maltractat per Hindley, s'ha convertit en un home de fort caràcter i rancuniós, enamorat de la Catherine. Les disputes entre Hindley i Heathcliff són contínues i cada cop més fortes, qualsevol oportunitat és bona perquè Hindley humiliï en Heathcliff, més encara quan els veïns de La granja dels tords, els joves Edgar i Elisabeth, entren en escena.
    Feia temps que tenia ganes de llegir aquest clàssic de la literatura anglesa, però el més bo que he tret d'aquesta lectura són les consultes que he fet googlejant per entrendre una mica quina mena de llibre he llegit. He tingut a més la mala sort d'anar a ensopegar amb una traducció penosa i una edició plena d'errates, això ha fet encara més difícil la lectura. A més, m'ha quedat la desagradable impressió de no haver entès per què aquesta novel·la m'ha semblat més aviat un fulletó per entregues una mica passat de voltes que una gran obra literària. Els diàlegs extrems i fins i tot violents entre els personatges, les passions desenfrenades i malenteses que arriben a fer emmalaltir i morir, el desig de venjança de Heathcliff que dura tota una vida... Tot plegat una mica massa excessiu. 
    No he trobat en aquest llibre el plaer de llegir que havia gaudit en d'altres contemporanis com Jane Eyre o inclús anteriors, com Sentit i sensibilitat.


dimarts, 29 de setembre de 2015

Algú com tu

    La Gina va perdre la mare als nou anys. Quan en té divuit, per casualitat coneix un home estranger que porta una targeta de visita de la seva mare que va trobar en un llibre i que l'està buscant. Aquest esdeveniment provoca la curiositat de la Gina per conéixer qui i com era la seva mare, de qui pràcticament no guarda cap record. Passen els anys i, arran la mort de la tieta Júlia a França, arriben a mans de la Gina unes cartes que anaven adreçades a la seva mare i que van ser escrites quan la Gina era petita, una mica més tard d'un viatge de quatre dies que va fer la mare a París pel casament de la tieta Júlia.
    Després d'haver llegit  Se sabrà tot i descartar continuar amb la història de Dani Santana, Algú com tu tenia ganes de llegir-la perquè significava un canvi de registre substancial en Xavier Bosch i a més va ser uns dels llibres més venuts per Sant Jordi sinó el que més, a més del premi Ramon Llull. Haig de dir que en Bosch escriu molt bé, i si no fos per això hauria deixat el llibre a mitges. Per una banda, la recerca per part de la Gina sobre la seva mare l'he trobat interessant i m'ha enganxat, però no tant la curta però intensa història d'amor entre la seva mare i el Jean-Pierre, a qui coneix en la boda de la Júlia. Potser perquè m'he fet gran, potser perquè en aquests moments em sento més identificada que mai amb Els amics de les Arts i Ja no ens passa, o vés a saber per què, el cas és que hi ha detalls en els dos personatges (la mare de la Gina i el Jean-Pierre) que no m'han acabat de convéncer o no he sabut entendre. I no vull dir més per no espatllar la novel·la a qui la vulgui llegir.
    Malgrat això, com he dit abans, en Xavier Bosch escriu molt bé i és molt possible que torni a llegir algun llibre seu si continua escrivint, sempre i quan no sigui el protagonista el Dani Santana...

divendres, 18 de setembre de 2015

La cara B

    La Generalitat valenciana és un pou de corrupció, dominada per un partit que porta uns vints anys governant, o més aviat manant i fent allò que més convé a les butxaques de determinats polítics. El jove Marc és fill d'un alt càrrec el govern que va haver d'abandonar el país fa anys, acusat de múltiples delictes econòmics. Tot i això, el Marc viu com un rei, fent veure que és escriptor però mai no ha escrit res, vivint ell i la seva mare d'uns diners que no saben o no volen saber d'on venen però tant els hi és, mentre puguin mantenir el seu alt ritme de vida. L'Helena és una periodista incisiva i molt treballadora, amiga del Marc, que investiga uns crims que han sacsejat la vida pública: la mort de d'un conseller i d'un alt càrrec del govern. L'Helena demana ajuda al Marc per investigar aquests crims.
    Aquesta no és una novel·la negra clàssica, on hi ha un criminal que no se sap qui és; però tampoc no importa massa, perquè allò realment engrescador és la trama, els fets que es desenvolupen al llarg de la narració, que ja són prou interessants per desviar l'atenció de l'objectiu final del lector, saber qui és l'assassí. Tot això adobat amb un entorn que resulta desgraciadament actual: la corrupció política al País Valencià.
    La cara B és un llibre que es llegeix ràpid, amb ritme i dinamisme, amb frases curtes, molt entretingut i actual, amb un protagonista molt pijo però que cau bé.

dilluns, 7 de setembre de 2015

Lola

    L'Àgueda torna a la que havia estat la seva casa després de vint anys en què pràcticament no han sabut res d'ella. Ubicada en un poble de Mallorca, la mansió familiar, on havia conviscut amb l'àvia, els tiets i els cosins Pau i Guillem, s'ha convertit en una acollidora casa de turisme, única solució que van trobar el cosí Pau i la seva dona per mantenir la casa. Per què torna l'Àgueda després de tants anys? Aquesta és la pregunta que es fan en Pau i en Guillem.
    I la pregunta que em faig jo: per què he tornat a llegir aquesta novel·la, que tenia a casa des de l'any 1999, quan la vaig llegir? Malgrat tenir una pila de llibres per llegir molt més actuals, traient la pols de la biblioteca de casa la vaig trobar i no en tenia un mal record. Havia llegit també Ets la meva vida, ets la meva mort, de la qual no recordo gairebé res, i vaig començar Màrmara dos cops i no vaig ser capaç de passar de la pàgina 50. Vaig googlejar una mica i he trobat que Maria de la Pau Janer ha escrit una nova novel·la. Les crítiques són demolidores, tant de la nova com de les antigues.
    Lola és una història exageradament intimista, excessivament descriptiva, plena de detalls molts d'ells superflus, fins el punt que saltant línies no es perd el fil de la lectura. Les dones en són les protagonistes, dones que mai expressen els seus sentiments, porugues, callades, incapaces de prendre les regnes de les seves vides i que fugen constantment d'una existència que les oprimeix. 
    La relectura m'ha servit per descartar definitivament tornar a llegir algun llibre de la Janer, si és que algun cop se m'havia passat pel cap aquesta idea. Això no vol dir que a estones no hagi gaudit de la lectura.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Els morts no parlen

Resultado de imagen de els morts no parlen
    En Quimet és un prejubilat de Banyoles, s'ha quedat sense feina i no té res més per fer que cuidar l'hort; mentrestant, la seva dona no para a casa, la seva jornada laboral cada cop és més llarga i en Quimet sospita que està liada amb el seu cap. Un dia troba a l'hort un cadàver, i no se li acudeix cap altra cosa que enterrar-ho, mala decisió de la qual se'n penedirà més d'un cop, com també se'n penedirà d'haver-ho explicat al seu cosí, un individu d'allò més peculiar, groller i fatxenda, sens dubte una mala influència per en Quimet.

    Descriure aquesta novel·la no em resulta gens fàcil, de fet no s'assembla a res que hagi llegit abans, podria dir que és esperpèntica, grotesca, poca-solta, divertida, desvergonyida, sense complexos... És com Torrente amb accent banyolí, amb un reguitzell de personatges plens de defectes i especialistes en ficar la pota, xafarders, maleducats, golafres i bruts. 
    Un cop més, agraeixo llegir novel·la negra de la casa, propera, on els personatges parlen amb el dialecte del lloc on passen els fets, amb paraules algunes d'elles conegudes quan tens algú proper de la zona: això ho fa encara més divertit. Tot i això, se m'ha fet un xic llarga, no perquè l'acció baixi el seu ritme trepidant, sinó perquè els personatges m'han acabat cansant una mica, de tant bruts i desastrosos que són.
 

dijous, 13 d’agost de 2015

La penitència de l'àlfil

    El sergent de Mossos d'Esquadra Xavi Massip es troba davant un repte: investigar i resoldre el cas d'un assassí que actua cada deu anys. Compta amb l'ajuda de l'inspector del Cos Nacional de Policia Alejandro Arralongo, retirat però que ja va investigar els crims des del primer cop que es van produir a Madrid. En Xavi es troba en excedència però això no és obstacle perquè des del primer dia en què coneix l'Alejandro quedi impactat per l'actuació d'un assassí psicòpata, intel·ligent i que actua deixant unes pistes difícils d'interpretar.
    La penitència de l'àlfil és el segon cas del Xavi Massip, però no cal haver llegit la primera novel·la per llegir la segona. Un cop més, Rafa Melero demostra que coneix molt bé de què parla, i millora força l'aspecte narratiu respecte a La ira del fènix. La trama representa un repte personal entre l'assassí i el policia, una mena de joc macabre en què el criminal posa a prova la policia, tot volent demostrar la seva superioritat.
    Personalment no m'agrada gaire el tema criminals psicòpates, però aquesta novel·la m'ho he passat força bé; tot i reconéixer el mèrit de l'autor, espero que la següent no vagi pel mateix camí o potser m'ho pensaré per llegir-la, ja ho dic que és per un tema de gustos personals.

dijous, 6 d’agost de 2015

La noia del tren

    La Rachel agafa el tren per anar a Londres cada dia a la mateixa hora i aquest tren cada dia s'atura en el mateix semàfor vermell; això fa que es fixi en el mateix grup de cases prop de la via. En una d'elles viu una parella a qui la Rachel observa cada dia i fins i tot els ha posat nom: la Jess i el Jason són joves i s'estimen, semblen una parella ideal. Però un dia, amb el tren aturat al semàfor, la Rachel veu un fet a la casa que li fa canviar la idea que ella tenia de la parella. Aquest fet la trasbalsa, i tot una sèrie d'esdeveniments posteriors fan que allò que era una simple distracció es converteixi en un thriller on ella mateixa es veurà implicada.
    Sens dubte s'ha convertit en el bestseller de l'estiu, és una novel·la que es llegeix fàcilment i d'una tirada, amb intriga, acció i narrada en primera persona per tres personatges diferents, tots dones. Té un posat molt britànic, les cases típiques dels afores de Londres, els problemes amb l'alcohol de persones ja no tan joves. Tot això fa que sigui de lectura fàcil i complaent, sense complicacions, el típic llibre per emportar-se de vacances, passar una estona distreta i no escalfar-se massa el cap. 

dimarts, 4 d’agost de 2015

El aroma del crimen

    L'oficial instructor de l'Ertzaintza Vicente Parra té dos casos sobre la taula: per una banda la mort de la dissenyadora de moda Elena Castaño, assassinada a ganivetades a casa seva; per l'altra, la mort del jove Cristian, conserge de la facultat de Química, aparentment natural, però la mare sospita que algú ha pogut fer mal al seu fill. El Cristian havia estudiat gastronomia i s'hi havia dedicat abans de ser conserge; la millor amiga de l'Elena, la Carmen, ajuda en un restaurant de molt prestigi a Donosti. Estan relacionats els dos casos? 
    Xavier Gutiérrez és xef, psicòleg i escriptor, i treballa en el departament d'innovació del restaurant Arzak. En general no m'interessa gaire (per no dir res) el tema de la gastronomia; tot i això, en llegir la contraportada d'aquest llibre se'm va encendre una espurna d'interès: un xef que escriu novel·la negra?? Això ho haig de llegir! I així va ser com em vaig autoregalar aquest llibre per Sant Jordi, i la veritat és que no m'ha decebut gens. Una trama amb dos camins diferents però que poden estar relacionats; uns personatges que tenen pràcticament el mateix pes o més que el suposat protagonista, el policia; un entorn d'alta cuina i estudis de gastronomia que em resulta novedós com a escena d'un crim. En resum, una bona novel·la per llegir a l'estiu.
    

dilluns, 13 de juliol de 2015

La dona de gris

Resultado de imagen de la dona de gris
    Una dona anodina, res en ella no crida l'atenció, ni alta ni baixa, ni lletja ni guapa, ni jove ni gran. Però ell s'hi fixa, i per sortir de la seva pròpia monotonia, decideix seguir-la sense que ella ho sàpiga, descobrint què fa, on va cada dia, on viu, escrivint-ho tot en una llibreta. Aquest assetjament, certament malaltís, el portarà a descobrir coses inesperades, i s'haurà d'implicar en la vida d'aquesta dona més enllà del que esperava.

    Alguns l'han definit com a novel·la negra, de fet pertany a l'editorial Llibres del delicte; altres la consideren un thriller psicològic. El que sí és cert és que la psicologia del protagonista és digna d'estudi, perquè un personatge com aquest no em sembla ni molt menys estrany o inversemblant, i qualsevol de nosaltres pot convertir-se en el seu blanc. Amb això vull dir que és tan real que a vegades m'ha arribat a angoixar, hom pot arribar a entrar en una paranoia de persecució personal.
    La primera novel·la d'Anna Maria Villalonga sorprèn per la seva senzillesa, quotidianitat i naturalitat, ben escrita, amb una trama perfectament construïda, en cap moment perd el ritme.
    

dilluns, 22 de juny de 2015

Senderisme V: pel Baix Empordà

    Ahir va acabar la primavera i acaba també una temporada ideal per caminar pel Baix Empordà, una comarca plena d'encants, tant a la costa com a l'interior. Gràcies a la guia 20 itineraris de senderisme entre garbí i tramuntana, un autoregal fet per Sant Jordi i molt ben aprofitat aquestes darreres setmanes, els excursionistes aficionats podem conéixer les meravelles del nostre país.

    No he tingut temps de fer-es totes però sí algunes d'elles, i aquí deixo algunes fotos que he fet.





diumenge, 7 de juny de 2015

Música para feos

    La Mónica està a prop de complir els trenta i no passa per un bon moment: les relacions que ha tingut fins ara l'han deixat tocada i avorreix la feina. Però és dissabte a la nit i no vol quedar-se un cop més sola a casa. En un local nocturn, on se sent una mica fora de lloc, coneix un home que també sembla no trobar-se a gust. En Ramón passa dels quaranta, i des del primer moment no vol donar-li cap pista sobre qui és i què fa, però la Mónica voldrà anar més enllà, i mitjançant la música que s'aniran intercanviant a mesura que la seva relació avança l'amor acabarà sorgint i també la confiança.
    Sóc una fan confesa de les novel·les de Chamorro i Bevilacqua, la famosa parella de guàrdies civils creats per Lorenzo Silva. Vaig dubtar molt abans de llegir aquest llibre, no perquè fos una història d'amor, sinó perquè les altres novel·les que ha escrit i que no són de la parella anterior no m'han acabat de convèncer del tot. Les he llegit gairebé totes, unes m'han agradat més que d'altres, però no en tenia bones sensacions. Vaig escoltar la música que acompanya el llibre a Spotify i em va agradar molt, sobretot la dels 80; vaig llegir el primer capítol i també em va agradar. Però, un cop acabada, en general no m'acaba de fer el pes, bona part del llibre queda repartida entre un diàleg entre els dos protagonistes per skype i els comentaris sobre els intercanvis de música entre ells. La relació entre la parella, tot i ser una mica estranya, pot resultar creïble, però la narració no m'ha arribat, tot i tenir unes crítiques boníssimes jo no he entrat mai en la història, bastant curta (211 pàgines).
     

dijous, 21 de maig de 2015

Puta pasta

    En Marc passa una mala temporada: la seva exdona no el deixa tranquil, el seu negoci de serveis lingüístics s'enfosa... En ple mes de juliol, sota la xafogor barcelonina, en Marc pensa què pot fer per sortir del pou quan la bella Verònica, amiga de la infància, li proposa una solució per als seus problemes. Però la Vero no és de fiar, com tampoc ho és el diputat Bernal, per a qui el Marc ha de fer de "negre", redactant discursos polítics. La Virgínia, esposa del diputat i honorable dama de la societat catalana, ja l'ha avisat, que no s'enredi en negocis amb el seu marit ni amb la Vero, secretària del diputat. Però la situació és desesperada i cal buscar solucions. El que no sap el Marc, encara que ho intuieix, és que accedir a treballar per al diputat mitjançant la Verònica li complicarà la vida molt més del que es pensa.
    Aquesta novel·la, la primera d'Emili Bayo, ha rebut l'últim premi Crims de Tinta. No sempre un premi literari és garantia d'una bona novel·la; no sé si serà o no un èxit de vendes, el que sí sé és que m'ho he passat d'allò més bé llegint-lo. El Marc és un personatge entranyable, un supervivent que ha sabut sortir del pou al qual estava destinat pel seu origen. La trama és fàcil de seguir, hi ha tots els ingredients típics de les novel·les negres: el policia alcohòlic però íntegre, el sicari sense escrúpols, la dona bella i perillosa. 
    Sense grans pretensions, Emili Bayo ha escrit una novel·la negra molt aconseguida i amb un premi ben merescut, que espero li doni el ressó que es mereix.

dilluns, 4 de maig de 2015

Los cansados

    Los cansados és un llibre curtet, de 152 pàgines, que descriu en forma de pensament el diàleg, o més aviat el no-diàleg entre un pare i el seu fill adolescent. La relació entre pare i fill no és fàcil, no només per la manca de comunicació, sinó per un abisme entre les dues generacions que queda palès en el quasi autisme del fill i la incapacitat del pare per entendre el comportament del fill.
   Aquest llibre ha estat un èxit de vendes a Itàlia, la temàtica interessa a qualsevol pare/mare amb fills adolescents, poques pàgines: tots aquests factors el van fer caure a les meves mans. Amb una prosa molt elaborada i una gens subtil ironia, és una obra que trenca motlles, diferent a allò que es pugui esperar sobre els conflictes intergeneracionals. Al començament em va enganxar, però aviat vaig desencantar-me, potser més per l'estil que pel contingut, amb això no vull treure-li cap mèrit, al contrari. Per exemple, m'ha semblat genial el capítol on pare i fill van a comprar una dessuadora, molt recomanable per qualsevol pare o mare que hagi anat a certa botiga d'un conegut centre comercial de Barcelona (i no diré el nom).

dijous, 30 d’abril de 2015

Petites històries al replà de l'escala

    La Secundina és la portera d'un edifici des de fa un munt d'anys, cosa que fa que conegui la vida i miracles de tots els seus veïns, tot i que no és gens tafanera. Per això, quan els representants d'un programa de televisió local li proposen fer un reportatge sobre la seva feina, ella ja els avisa que no explicarà res que no s'hagi de dir, ja ho deia el seu Eusebio, "la paraula més ben dita és la que no es publica".
    Ella no vol explicar res, però bé que alguna cosa haurà d'explicar, i és així com en petits capítols es va desgranant la vida de tots i cadascun dels veïns, sempre explicada amb la discreció professional de la Secundina: "ara els posaré un exemple del que no puc explicar". I la Secundina va xerrant sense parar amb aquell llenguatge tan col·loquial que resulta ben bé com si estiguéssim escoltant qualsevol veïna del nostre barri.
    Aquest llibre em va interessar des que vaig llegir la ressenya de Quadern de mots, si no fos per això segurament mai m'hauria plantejat llegir-ho. Com sempre que llegeixo llibres de relats curts, em queda la impressió que em falta alguna cosa. Això sí, es nota que la Maria Vilanova domina l'escriptura i el vocabulari, tota la xerrameca de la Secundina està tan plena de frases fetes que sembla ben bé una eina de consulta lingüística.
   

diumenge, 19 d’abril de 2015

On mai no creix l'herba

    El barri de la Verneda està controlat per la jove Ariadna i la seva banda, un grup de delinqüents que controlen el tràfic de drogues mentre fan "treballs", sempre fora del barri, que els reporten un bon grapat de diners. Al mateix temps un popular meteoròleg de TV3 és assassinat per un home que es considera arruïnat per una mala predicció. I un grup de joves neonazis pretén segrestar la Moreneta per tal d'aturar el procés independentista.
    Tot aquest garbuix és la triple trama d'aquesta novel·la curta però intensa, una mica esbojarrada i actual, amb tot de personatges marginals que fan de la violència una forma de vida i subsistència en un entorn que no els és gens favorable, marginal i en plena crisi econòmica.
    És el primer llibres que llegeixo de Sebastià Benassar i no serà l'últim, fàcil de llegir i per passar una estoneta ben entretinguda.

dimarts, 7 d’abril de 2015

Lectures escolars: Últimas tardes con Teresa

    Durant la dècada dels 50, el Pijoaparte, jove lladregot d'extracció social baixa, sobreviu com pot robant motos i buidant cotxes, tot esperant que arribi la seva oportunitat per millorar de vida. Impetuós i atractiu, durant una nit de Sant Joan es cola en una revetlla que es celebra als jardins d'una casa del barri de Sant Gervasi. Allà entrarà en contacte amb una jove morena a qui pren per una convidada més a la festa i que s'enamora bojament d'ell. Més tard descobrirà que forma part del servei domèstic de la família Serrat, però això li servirà per acostar-se a Teresa, jove universitària rebel i d'esquerres, que l'idealitza com a representant d'un moviment obrer oprimit per la burgesia de la qual ella mateixa en forma part.
    Aquest llibre és una de les lectures obligatòries de primer de batxillerat d'aquest any, i axò m'ha servit per no deixar passar l'ocasió de llegir una novel·la, mítica segons el meu punt de vista, que fa molt de temps que volia llegir. En ella queda molt ben retratada la diferència entre classes socials i els barris de Barcelona, tant presents en l'obra de Juan Marsé. És especialment interessant com descriu el barri del Carmel i els seus carrers, la vida miserable dels murcianos o xarnegos, i en contrast, la vida fàcil dels joves burgesos, amb estius eterns a la platja i als bars de moda.
    No sé si serà la lectura més adequada per a adolescents, i si acabaran d'entendre el rerefons de la novel·la, que a vegades pot ser una mica pesada de tant absolutament descriptiva i plena d'adjectius que és. El que sí sé és que s'ha de llegir, la considero una d'aquelles que són imprescindibles tant per la temàtica com per entendre una època que a alguns no ens queda tan llunyana. 

    El bar Delicias, on el Pijoaparte juga a cartes amb la gent del barri, és real, com tants altres escenaris representats en la novel·la. I els protagonistes de la pel·lícula, em semblava que els veia passejar per Barcelona mentre el llegia.

diumenge, 5 d’abril de 2015

Els jugadors de whist

    És el dia del casament de la filla del Jordi i ell no ho està passant gens bé. El nuvi és un individu amb el cap rapat que condueix una retroexcavadora, conegut com a Bad Boy. La Marta, la filla, es va distanciar del seu pare durant l'adolescència. La relació amb la Nora, la seva dona, és pràcticament nul·la, ja fa anys que el Jordi, fotògraf de casaments de professió, viu al garatge de casa seva, on té el seu estudi professional.
    Mentre va passant el banquet de noces es va esbrinant el passat del Jordi, des que anava a l'escola en la Figueres dels anys 70, les relacions amb els seus companys de classe, els pares, el seu pas per l'adolescència, el festeig amb la Nora, la paternitat, el refredament de la relació de parella.
    Escrita amb un especial sentit de l'humor, fresca i divertida, aquesta novel·la ens explica el perquè de la crisi personal del Jordi, que s'acaba convertint en un personatge entranyable i molt proper, sobretot per tots aquells que som de la mateixa generació. Són contínues i fins i tot una mica excessives les referències a la cultura, la música i el cinema dels 70 i 80, i també a la manera de viure de la joventut d'avui dia, amb la invasió de la tecnologia i les xarxes socials, i de com d'estranya és la generació de la Marta per a la gent de l'edat del Jordi.
    Després d'acabar-la em queda pendent una visita a fons a Figueres i reveure alguna peli clàssica mig oblidada, com Esmorzar amb diamants.

dissabte, 14 de març de 2015

L'abominable crim de l'Alsina Graells

    Durant el trajecte entre Barcelona i Lleida el diputat Feliciano Morán, del Partit Espanyol del Nacionalisme Autèntic, és assassinat en l'última fila de seients. Casualment, un dels viatgers és l'inspector dels Mossos d'Esquadra Sergi Massanés, que fa aturar l'autocar a les Borges Blanques per tal d'esclarir els fets. Tots els viatgers són sospitosos, i en Massanés no ho tindrà fàcil per dur a terme la investigació, amb una policia autonòmica a mig desplegament en un territori on la Guàrdia Civil intenta sense èxit no perdre terreny.
    En alguns llocs he trobat aquesta novel·la classificada com a literatura juvenil, no la qualificaria com a tal, encara que tampoc la definiria exactament com a novel·la negra, ja que resulta tot sovint bastant còmica, irònica i amb un toc de quotidianitat força realista.
    Deu fer uns tretze o catorze anys que la vaig llegir i en guardava un bon record, i quan va aparèixer sota la pols de la meva biblioteca vaig pensar que no seria mala idea tornar-la a llegir, com així ha estat.

diumenge, 22 de febrer de 2015

Las siete cajas

    No acostumo a llegir no ficció, però comentaris de companys de feina em van obrir la curiositat i em vaig decidir a llegir aquest llibre, escrit per Dory Sontheimer, nascuda a Barcelona, educada en la fe catòlica i d'origen alemany.
    Arran de la mort de la seva mare, la Dory troba a les golfes de casa set caixes que contenen un munt de cartes antigues, cartes que són tot un document històric i que trasbalsen profundament la Dory en conèixer l'origen de la seva família i el trist i cruel destí que van patir molts d'ells.
    Els pares de la Dory es van conèixer a Barcelona, on tots dos residien, enviats per les seves famílies fora d'una Alemanya on Hitler comença a ofegar lentament la vida dels seus ciutadans jueus. Ells van ser afortunats en poder fugir del nazisme, i mitjançant la lectura de les cartes la Dory va esbrinant poc a poc les històries d'avis, cosins, tiets, pares i germans perseguits, maltractats i assassinats per un règim intolerant, racista i cruel fins a límits insospitats com va ser el nazisme.
    Val la pena llegir un relat real i colpidor com aquest per no oblidar l'Holocaust i les seves terribles conseqüències, el genocidi programat de tantíssimes persones innocents condemnades només pel seu origen i la seva religió.
    Dory Sontheimer va ser entrevistada per TV3: http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/Telenoticies/Las-siete-cajas-Dory-Sontheimer/video/5174991/

divendres, 13 de febrer de 2015

Els ulls grocs dels cocodrils

    La Josephine, experta en història medieval, viu una existència relativament plàcida als seus quaranta anys, amb dues filles adolescents i l'única ombra d'un marit que porta un temps a l'atur. L'Antoine, el marit, ocupa tot el seu temps en cuidar les plantes, llegir el diari, jugar als escacs amb si mateix i seduir la perruquera del barri. 
    El drama comença quan la Josephine descobreix l'afer del seu marit. Llavors s'adona de la fragilitat del seu petit món i s'haurà d'enfrontar tota sola a la vida: se sent lletja, grassa, envellida, bleda i incapaç de tirar endavant sola, sobretot en comparar-se a la seva germana Iris, bella, ociosa i feliçment casada amb un home d'èxit. A més, ha de suportat el menyspreu de la seva rígida mare i l'obstinada rebel·lia de la seva filla gran, que la culpa de la seva penosa situació.
    Tot i que la Josephine és la protagonista, tots els personatges que l'envolten, la majoria femenins, tenen un gran pes en aquesta novel·la de Katherine Pancol, entretinguda i de fàcil lectura de quasi sis-centes pàgines en edició de butxaca, i que forma part d'una trilogia formada per El vals de les tortugues i Els esquirols de Central Park estan tristos els dilluns, i que tracta principalment de la recerca de la felicitat.
    No m'agrada gaire llegir moltes opinions sobre un llibre abans de llegir-lo perquè anar amb una idea preconcebuda pot fer que no s'assoleixin les expectatives creades, ja m'ha passat més d'un cop, és per això que fins que no l'he acabat no he sabut que fins i tot hi ha una pel·lícula. 
    Un altre cop he caigut de quatre grapes en una trilogia, però els altres dos llibres els deixo per més endavant, si és que els arribo a llegir, i no perquè no m'hagi agradat, sinó perquè ara em ve de gust alguna cosa una mica diferent.

dijous, 5 de febrer de 2015

Ofrenda a la tormenta

     En l'última entrega de la trilogia del Baztán, la inspectora Amaia Salazar s'haurà d'enfrontar aquest cop a un estrany cas, la mort d'una petita aparentment per mort súbita. Però l'actitud del pare, que intenta endur-se el cadàver de la nena del tanatori, fa que s'investigui el cas a fons, tot descobrint en l'autòpsia que la nena ha estat asfixiada. L'àvia de la nena sosté que l'ha mort Inguma, ésser mitològic que absorbeix l'alè dels nens quan dormen. 
    L'Amaia no està tranquil·la, els malsons la continuen torturant i no creu que la seva mare hagi mort, tot i que tots els indicis així ho indiquen, només el seu company Jonan entén el seu neguit.
    L'acció continua trepidant en aquesta tercera part de la trilogia, enganxa força, tant o més que les altres. La trama és original i la majoria de personatges ben treballats, però no tot és perfecte. James, el marit d'Amaia, és completament inversemblant i anodí. L'investigador Dupree trontolla, i la tia Engrasi perd la força i el pes que havia tingut en els altres llibres. Tanmateix Flora, la germana d'Amaia, esdevé un personatge molt més creïble i humà. 
    A més, plou durant tot el temps (realment plou tant a Pamplona i Elizondo durant l'hivern?). 
    Malgrat aquestes pegues i altres que no es poden dir per no desvetllar massa, m'ho he passat molt bé amb aquest llibre i els anteriors, li haig de reconèixer a l'autora el bon treball fet en recollir la mitologia de la vall del Baztán, descriure l'ambient esotèric dels seus boscos i la creació d'uns personatges femenins d'una societat governada per dones fortes que sempre fan "el que cal fer".

dissabte, 24 de gener de 2015

L'analfabeta que va salvar un país


    La Nombeko viu a Soweto, d'on no ha sortit mai, i malgrat ser analfabeta i filla d'una mare enganxada als dissolvents es pot considerar afortunada perquè té feina: buidar les latrines del sector B del gueto. La Nombeko és una nena espavilada i un geni amb els números, cosa que la portarà a un destí molt diferent del que esperen qualsevol dels seus veïns.
    Així és com comença aquesta disparatada i esperpèntica segona novel·la de Jonas Jonasson, seguint la mateixa línia de L'avi de cent anys que es va escapar per la finestra, però molt més inversemblant, tot i que en cap moment pretén ser realista. Més aviat és com un còmic de revista satírica novel·lat, on tots reben la seva ració d'irònica crítica: el govern sud-africà de l'apartheid, els països amb armament nuclear i els que el volen tenir, els serveis secrets israelians, els governants que només miren el propi interès i mai el del seu poble, els comunistes, els capitalistes i els anarquistes.
    Ni de bon tros m'ha agradat tant com L'avi..., només he mantingut l'interès els primers capítols, crec que l'autor s'ha passat de llarg en voler ser fidel a l'estil que tan èxit li ha donat. Tanmateix fa passar una bona estona i arrenca algun somriure de tant en tant.