diumenge, 26 d’agost del 2012

El lector de Julio Verne



   Nino és un nen de nou anys que viu en una casa cuartel de la Guàrdia Civil en un poble de Jaén amb la seva família. La història de Nino arrenca l'estiu de 1947, quan arriba al seu poble un home, Pepe el Portugués, que s'instal·la en un molí abandonat als afores del poble i deixa fascinat el nen. Entre Nino i Pepe començarà una bona amistat, Nino sent una gran admiració per Pepe, i poc a poc anirà descobrint una nova manera de veure el món, fora dels murs i la repressió encoberta en què viu, sense que ell s'hagi adonat, dins la casa cuartel, on creu que no tindrà futur professional, ja que és baixet per la seva edat i el seu pare, patint pel seu futur, vol que estudiï mecanografia, ja que no creu que arribi a l'alçada necessària per ser guàrdia civil com ell. Altres persones marcaran el seu pas de la infantesa a l'adolescència, amb el rerefons d'una dura postguerra que no s'acaba a la Sierra Sur de Jaén, on encara hi ha gent que ho deixa tot enrera per anar al monte, a lluitar per una llibertat en què ja no hi creu ningú. Malgrat ser fill d'un guardia civil, Nino comença a veure els rojos amb uns altres ulls, sense deixar per això d'entendre poc a poc per què les coses són com són.
   Els llibres sobre la guerra civil i la postguerra en general em cansen una mica, el tema comença a fer-se-me repetitiu, però mai he trobat cap novel·la en què quedi tan ben reflectida la postguerra explicada pel fill d'un guàrdia civil, no és allò a què estem acostumats, que és el punt de vista dels perdedors, tot i que Nino no és cap guanyador. Les ferides no es tanquen, tal com queda palès en el títol de la sèrie, Episodios de una guerra interminable.
   Un cop més, Almudena Grandes m'ha deixat encantada per la maestria amb què ha escrit aquest llibre, com ha sabut narrar la segona part dels anys 40 des dels ulls d'un nen que està en el bàndol en què està per pura casualitat, que no acaba d'entendre per què altres nens del poble no volen jugar amb ell, per què li giren la cara les dones vestides de negre, per què sent crits a les nits perquè les parets de casa són molt fines.
   M'ha agradat més que Inés y la alegría, ja estic esperant el següent. I el detall de connectar personatges en tots dos llibres ha estat una agradable sorpresa.

2 comentaris:

  1. Acabo de llegir una ressenya del llibre i ara la teva, m'has convençut. Crec, però que tardaré una mica a llegir-lo.

    Una cosa, s'han de llegir amb ordre o puc començar pel primer que trobi? T'ho dic perquè has comentat a la ressenya que apareixen personatges del primer llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pots llegir-los com vulguis, si no has llegit el primer no passa res, perquè els personatges que comento només els anomena, no trobaràs a faltar res.
      Te'ls recomano, són una bona lectura, per quan et vingui de gust.

      Elimina