dimecres, 7 de desembre de 2011

Jo confesso

    Això no és una novel·la, és una NOVEL·LA, amb majúscules, digna de ser comparada amb grans obres mestres de la literatura universal.
    Jaume Cabré narra de forma magistral la vida d'Adrià Ardèvol, fill únic i superdotat d'uns pares freds i distants que van marcar profundament el seu caràcter, els seus coneixements i el seu futur. Tan ben creat m'ha semblat aquest personatge que he arribat a empatitzar amb ell com si fos un conegut real, i això només ho pot aconseguir un gran escriptor com en Cabré, que lliga de manera impecable personatges de diferents èpoques de la història units pel nexe comú d'un violí molt especial,  i que és l'objecte que dóna sentit a tota la trama.
    La manera tan especial que té l'autor de fer la narració fa que a vegades sigui difícil (o molt difícil) seguir-la: tan bon punt estem en l'adolescència de l'Adrià com de cop i volta i sense ni tan sols un signe de puntuació que ens marqui un canvi, ens podem trobar al mig del segle XVIII, o bé l'Adrià està fent la seva tesi doctoral i ens apareix pel mig un alt càrrec de la SS durant la Segona Guerra Mundial. Algun cop m'he perdut i he hagut de tornar enrere unes línies, per això crec que s'ha d'estar molt ben predisposat a la lectura per llegir-lo.
    Després d'haver llegit Les veus del Pamano no em podia resistir gaire temps, tant em va agradar que sabia que tard o d'hora cauria en les meves mans Jo confesso, la considero una obra excepcional, tot i que cert personatge important que no diré qui és no m'ha acabat de fer el pes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada