dilluns, 26 de desembre del 2011

Todo eso que tanto nos gusta

    El pare d'en Ricardo (Tomàs) ha fugit de casa seva, a la recerca d'un somni que li faci deixar l'apatia en què es troba sumit des que la dona per la qual va deixar la mare dels seus fills l'ha abandonat. Tot i això, Tomàs mai va tallar el contacte amb la seva esposa, una dona de caràcter. És ella (Cristina) qui encarrega al seu fill que trobi Tomàs, que simplement ha decidit deixar enrere tot i començar una nova vida en un lloc nou, reinventant-se ell mateix. Per a en Ricardo això suposa retrobar-se amb un pare desconegut i, sense voler, seguir el camí de renovació personal que ha començat, amb èxit, en Tomàs. Tot això en l'ambient càlid d'un poblet de l'Empordà.
   Aquesta novel·la és una reflexió filosòfica sobre uns personatges que decideixen fugir endavant quan la seva vida es troba en un punt mort i sense sentit, són uns perdedors que cercen la felicitat que no han trobat en la vida que portaven abans. Es pot resumir en una frase de la pàgina 179: "Como si acabara de revelárseme el camino, descubrí que había llegado la hora de adaptarme a mi manera de ser, buscarle un sentido y divertirme con ella".
    He llegit bones crítiques d'aquest llibre, però m'ha semblat una faula, com si l'autor ens volgués donar una lliçó, amb uns personatges pel meu gust poc creïbles, tot i que la manera d'escriure de Pedro Zarraluki m'ha agradat i crec que tornaré a llegir alguna cosa seva. 

dissabte, 24 de desembre del 2011

    Aprofito la felicitació de Nadal d'un company i amic, que m'ha enviat aquests versos tan bonics de Mario Benedetti :

Un país lejano puede estar cerca
puede quedar a la vuelta del pan
pero también puede irse despacito
y hasta borrar sus huellas

en ese caso no hay que rastrearlo
con perros de caza o con radares

la única fórmula aceptable
es excavar en uno mismo
hasta encontrar el mapa.


dimecres, 7 de desembre del 2011

Jo confesso

    Això no és una novel·la, és una NOVEL·LA, amb majúscules, digna de ser comparada amb grans obres mestres de la literatura universal.
    Jaume Cabré narra de forma magistral la vida d'Adrià Ardèvol, fill únic i superdotat d'uns pares freds i distants que van marcar profundament el seu caràcter, els seus coneixements i el seu futur. Tan ben creat m'ha semblat aquest personatge que he arribat a empatitzar amb ell com si fos un conegut real, i això només ho pot aconseguir un gran escriptor com en Cabré, que lliga de manera impecable personatges de diferents èpoques de la història units pel nexe comú d'un violí molt especial,  i que és l'objecte que dóna sentit a tota la trama.
    La manera tan especial que té l'autor de fer la narració fa que a vegades sigui difícil (o molt difícil) seguir-la: tan bon punt estem en l'adolescència de l'Adrià com de cop i volta i sense ni tan sols un signe de puntuació que ens marqui un canvi, ens podem trobar al mig del segle XVIII, o bé l'Adrià està fent la seva tesi doctoral i ens apareix pel mig un alt càrrec de la SS durant la Segona Guerra Mundial. Algun cop m'he perdut i he hagut de tornar enrere unes línies, per això crec que s'ha d'estar molt ben predisposat a la lectura per llegir-lo.
    Després d'haver llegit Les veus del Pamano no em podia resistir gaire temps, tant em va agradar que sabia que tard o d'hora cauria en les meves mans Jo confesso, la considero una obra excepcional, tot i que cert personatge important que no diré qui és no m'ha acabat de fer el pes.

dijous, 1 de desembre del 2011

Poesía

    Casi nunca he leído poesía, seguramente porque en el instituto nadie se preocupó por ello, sólo Gustavo Adolfo Bécquer era lectura obligada, y como tantas lecturas obligadas existe la posibilidad de que aquello que en la adolescencia nos pareció un tostón, cuando llegas a la madurez entiendes, aprecias y agradeces que por lo menos tuvimos que comprarlo y quedó en nuestras estanterías para en el futuro apreciarlo como se merece.


   Como consecuencia, no entiendo la poesía ni la leo, pero a veces hay artistas que, muy acertadamente, nos hacen llegar bocaditos de los versos de algún poeta genial, como por ejemplo hizo Serrat en su momento con Antonio Machado:  caminante no hay camino, se hace camino al andar....  Sólo esa canción hizo que, en 2007, cuando disfrutaba de mis vacaciones por el sur de Francia, visitando Colliure insistí en visitar la tumba del poeta, y de esa visita dejo estas dos fotos, con unos sencillos versos que en pocas palabras dicen tanto.



    Me sorprendió encontrar tantas cartas, fotos y recuerdos de todos aquellos que habían pasado por allí en los últimos meses, después de  tantos años de su muerte. Otros ídolos modernos no tendrán ese público que los admire durante tanto tiempo después.